Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

El Macià i el Lluís

Lluís Prenafeta i Macià Alavedra són i representen l’altura política de Catalunya. Cadascun d’ells a la seva manera. Són els exemples més clars d’aquella classe política que eren empresaris d’èxit i que van entrar a la política perdent-hi diners perquè un somni prevalia. El somni de la reconstrucció nacional, de la recuperació de l’autogovern i de la llibertat. Per això m’ha semblat especialment cínic que arran de les detencions d’ahir, el president d’Esquerra, Joan Puigcercós, sortís a fer la pantomima de les mans netes i posant el seu partit d’exemple pel que fa al propi finançament. No hi ha pitjor corrupció que haver fet 2 tripartits, ni mans que puguim embrutar-se més. I que jo sàpiga, tant el senyor Puigcercós com tots els càrrecs d’Esquerra no han gaunyat mai cap sou, fora de la política, superior al que ara guanyen. Això, els que alguna vegada han guanyat algun sou fora de la política. Per tant, bromes, les imprescindibles. L’últim que va reivindicar les “mans netes” fou Carod Rovira, avui marginat pel seu propi partit i convertit en les pantumfles de José Montilla. Macià Alavedra i Lluís Prenafeta foren, doncs, aquella generositat i aquella competència, aquella tenàcitat titànica. Aquell vertiginós enfrontar-se al buit, a la profunda inestabilitat i a una Espanya que llavors mossegava amb molta més barbàrie que ara. El cop d’Estat, el cas Banca Catalana, la LOAPA. Quin dels polítics actuals hagués pogut resistir aquella ferocitat, si som incapaços de negociar un finançament que simplement no sigui il·legal?

Lluís Prenafeta organitzà durant 10 anys el dia a dia del president i de la Generalitat, i foren els 10 anys més brillants de l’era Pujol. L’eficàcia del conjunt depenia d’ell. També l’eficàcia en afers més concrets: Catalunya Ràdio i TV3 foren fruit de la seva insistència, que no del seu sectarisme: avui fins i tot li recriminem que hi hagués tants socialistes, tots aquests que molts d’ells encara hi són. Prenafeta, amb molta paciència i amb molta intel·ligència, assentà les bases d’una televisió nacional que va ser la referència meditàtica del país fins que vingueren els socialistes a carregar-se-la o a intentar-ho. De carregar-se-la no se n’han sortit, tot i que el despresigi ha estat considerable. Sort que només els queda un any i que amb una mica de sort podrem arreglar-ho. Lluís Prenafeta assentà les bases d’una televisió nacional sense que fos de partit ni tan sols d’una ideologia determinada. El mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Molts opinen, i penso que encerten fent-ho, que els 2 grans èxits del pujolisme foren aquesta tele i aquesta ràdio la gestació i la consolidació de les quals no poden explicar-se sense la gran feina feta per Lluís Prenafeta. Pel que fa a d’altres aspectes del pujolisme, la seva participació també fou fonamental. Per exemple, pel que fa a la capacitat simbòlica. Si ja la democràcia en general és una qüestió formalitat, els viatges dels presidents, i sobretot els viatges dels presidents de nacions sense Estat, encara depenen més de la càrrega simbòlica, de la intensitat iconogràfica. El president Pujol va voler que el seu primer viatge oficial fos al Vaticà. Ara que Carod es passeja amb la bandera espanyola per tot el món, i sovint acompanyat de Montilla, donant aquesta penosa imatge de Catalunya, val la pena recordar aquell primer viatge. El president Pujol va fer nit a l'ambaixada espanyola davant la Santa Seu, situada a la Piazza di Spagna. Un edifici preciós, una plaça preciosa, la gran escalinata al davant, la font, i al capdamunt l'Hotel Hassler. Bé, el cas és que ja de matí, encara a l'ambaixada, quan ja la comitiva baixava les escales per anar cap al cotxe que els havia de dur a veure el Sant Pare, el cotxe oficial que l'ambaixador Puig de la Bellacasa els cedia, el president va cridar el Lluís Prenafeta i li va ordenar: "Digues-li a l'ambaixador que tregui la bandera espanyola del cotxe que hi posarem la senyera". El Lluís, que des d'aquell primer viatge sempre que es desplaçava amb el president duia senyeres de totes les mides, tenia naturalment una banderola de cotxe preparada, i amb els segons comptats va anar a comunicar-li a l'ambaixador el desig del president. "No me jodas, Prenafeta", varen ser les paraules de resposta. Total que al final van pactar treure la bandera espanyola de l'auto però que no hi posarien la senyera. La jugada hauria pogut sortir més rodona, però val la pena que els catalans més joves sàpiguen que va haver-hi un temps en què el president de Catalunya no viatjava mai amb la bandera espanyola. Pots creure que és només una anècdota, però és una lliçó simbòlica. Després de la recepció, a l'hora de sopar, i aquí ve la lliçó política, l'ambaixador va queixar-se al president que el Lluís li hagués demanat el canvi de bandera. Sembla que la resposta presidencial fou més o menys aquesta: "Què em diu, ara? Me'n faig creus. En fi, ambaixador, no es preocupi. Coses del Prenafeta". El president Pujol tenia una agenda, i si no la tenia se la feia, i gràcies a Lluís Prenafeta fins i tot el va rebre el president dels Estats Units, Bush pare. Hi ha una anècdota d’aquest viatge. El president Pujol tenia la idea que el rebés el president dels Estats Units, i creia que això seria molt profitós per l’autoestima de Catalunya, per un cert reconeixement, etcètera. I el Lluís va començar a preparar el viatge amb aquest objectiu: i va obrir dues vies, la via diguem-ne oficial, és a dir, a través de l’ambaixada, i encabat la via que ell ja sabia que seria la que funcionaria, que era la d’arribar a acords amb un lobby o potser dos i fer feina per aquest camí, que, insisteixo, ja es veia, ja veia el Lluís que seria el que funcionaria si és que finalment n’acabava funcionant algun. De fet, quan el Lluís va telefonar al llavors ambaixador d’Espanya Julián Santamaría, aquest que ara fa enquestes per La Vanguardia i que no és res més que un vulgar cuc socialista; bé, quan Prenafeta va telefonar al Santamaría, el que Santamaría li va respondre és que allò era impensable perquè esclar, “ahora imagínate, Luis, que detrás de Pujol vienen los presidentes de las demás autonomías: ¡no acabaríamos nunca!” (s'ha de ser miserable, no?). Li prometé que de tota manera ho intentaria, però era la promesa d’un espanyol socialista i el Lluís ja era prou gran per saber el valor que aquestes promeses tenen.Va ser així que el viatge va començar sense la cita entre els presidents confirmada però, per entendre’ns, amb la criatura ben encarada. Em sembla que va ser la darrera nit que la comitiva catalana s’estava a Washington que per fi telefonen al Lluís i li diuen que la trobada està conformada i el Lluís ho comunica al president i el president li dóna l’ordre que n’informi l’ambaixador espanyol. I esclar, el Lluís sabia com era el tal Santamaría, de fet el Lluís sabia com de bèstia i les bestieses que pot arribar a fer un espanyol, qualsevol espanyol, i es va prendre per tant el seu temps per informar-ne l’ambaixador. Era millor així que arriscar-se a contramaniobres i a interferències. Es va prendre tant de temps que quan l’endemà de matí esmorzaven una hora o una hora i mitja abans d’acudir a la cita, esmorzaven a l’hotel, el president va demanar-li al Lluís si ja havia informat l’ambaixador que Bush els anava a rebre i el Lluís va haver de buscar una fórmula neutra per respondre sense mentir i segurament li va dir alguna cosa així com “no pateixis, president” i quan ja el president havia pujat al cotxe que l’havia de dur a la Casa Blanca, el Lluís va fer un a part amb l’ambaixador i li va comunicar que el president dels Estats Units rebria el president de Catalunya. I l’ambaixador espanyol, foll d’ira, va agafar el Lluís per les solapes de l’americana i li va dir: “Luis, eres un hijo de puta”, i el Lluís se’l va treure de sobre com va poder, va pujar al cotxe al costat del president i va ser així que fou possible la trobada històrica. He volgut recuperar aquestes dues escenes ja explicades perquè s’entengui que estem parlant d’algú que va fer tot el que va poder per situar Catalunya al món, per fer som si fóssim, i encara que especialment el president Pujol i també els seus governs foren sempre contraris a proclamar-se independentistes, no hi ha hagut cap tripartit que hagi dut més enllà els límits i la dignitat i la projecció internacional de Catalunya. Ni amb el prestigi, naturalment, que ells ho feren.

Macià Alavedra representa la dignitat de l’exili i la grandesa gestual de la nació. Un poble tan sumament groller com Catalunya necessitava algú que conegués i exercités la gesticulació imperial. Macià Alavedra és la gesticulació de Catalunya, la retòrica que tota nació necessita per resultar creïble. Més enllà de la seva vida exemplar i de les seves indiscutibles condicions intel·lectuals i polítiques, Macià Alavedra representa el prestigi que totes les nacions importants exhibeixen a la seva manera: i així el prestigi del Regne Unit és la reina i el de França ho fou en certa manera De Gaulle. En temps especialment grisos i estrafets, quan Macià Alavedra viatja és el govern de la Generalitat a l'exili, i tal com el seu pare i Pau Casals, a l'exili, foren la Catalunya que no es rendia a la misèria del franquisme, Macià Alavedra representa avui la Catalunya que no sucumbeix a la mediocritat infinita dels seus governants. Vull dir que jo he estat amb el Macià dinant a L'Ambroisie, i en aquell moment, mirant-lo i sentint-lo parlar, érem un país lliure. El blanc dels cabells del Macià no sembla el resultat de cap pèrdua sinó el color original, primerenc. Els cabells del Macià Alavedra. Rínxols de civilització, des de la mítica imatge de senador romà fins als despatxos on se signà el final de la Segona Guerra. Els cabells del Macià són la part de Barcelona que més ens acosta a Europa. Enyor de la república, però no pas en el sentit antimonàrquic sinó dels valors que s'ensenyen a l'escola pública francesa. Aquell dia de L'Ambroisie vaig arribar abans de l'hora al restaurant per advertir-li al cap de sala que vindria acompanyat del conseller d'Economia de Catalunya. Eren 4 i entraren junts, però només a ell Pierre Le Moullac li digué: "Bon jour, monsieur le ministre". Els cabells del Macià són l'última solemnitat d'una nació que ha perdut totes les guerres. Un manual del refinament perquè n'aprenguin els joves cadells del nou segle. Sempre tan nets, sempre tan blancs, el seu pare escrigué el poema El Pessebre i Pau Casals el musicà. La seva mare morí fa poc, amb més de 100 anys, i quan l'assistenta de Benestar Social venia a fer-li la visita rutinària, amb les preguntes humiliants que de vegades es fa a la gent gran per saber si rutllen, la senyora Alavedra reptava l'assistenta a un joc de preguntes històriques i sempre guanyava ella. Els cabells del Macià fan que a França li diguin ministre però davant de sa mare sempre semblava un fill amb els deures acabats de fer. Els cabells del Macià són la grandesa que no s'avergonyeix de la tendresa, la cortesia que no li cal menysprear per afirmar-se. De Roma fins a la república. Rínxols de civilització, totes les guerres perdudes. I encara el blanc orgull al vent, l'última solemnitat de Catalunya.

I tu tens tot això i ets tot això i estem parlant d’aquests dos gegants i resulta que ve Garzón a detenir-los per no sé quines inversions, encara indemostrades, amb diner negre. Si aquest país tingués una mica de dignitat s’hagués alçat per prendre el calabós i alliberar-los. Però mentre ens anem comportant com rates, Espanya en té prou d’una escombra per espantar-nos.

Víctor Alexandre

La mort del Tripartit

És comprensible que el Partit Socialista i Esquerra, amb una davallada de 205.000 i de 70.000 vots, respectivament, hagin coincidit a dir que els resultats de les eleccions europees no han de ser llegits en clau catalana. És comprensible, perquè saben que això és només el pròleg de la davallada que patiran en les eleccions al Parlament. El PSC-PSOE, mancat de programa, tant a Catalunya com a Europa, ha basat la seva campanya en la desqualificació de l’adversari, que és el recurs de qui no té més arguments per semblar atractiu que posar-se al costat d’algú més lleig. Maria Badia, fins i tot, insegura ella, ha obligat Alejo Vidal-Quadras a posar-se d’esquena, no fos cas que li robés protagonisme en els cartells electorals. De manera que si algú tenia algun dubte sobre el fet que PSC i PP són la mateixa cosa –la pinça nacional espanyola a Catalunya- ja l’haurà esvaït en veure la imatge popular d’aquesta parelleta a tot arreu. I és que quan dos s’estimen, encara que no gosin confessar-ho, fan qualsevol cosa per estar junts. Sobretot si, a més d’estimar-se, es necessiten.
Pel que fa a Esquerra, continua en caiguda lliure i només la dimissió dels seus dirigents la podria salvar d’estavellar-se contra les roques. No sols ha perdut 70.000 vots, sinó que fins i tot el BNG –amb qui es presentava a les llistes- ha estat més votat a Galícia que no pas ella a Catalunya. “Són temps difícils”, diu Joan Puigcercós amb ingenuïtat. No deu saber que el pitjor encara ha d’arribar. Tampoc no vol saber-ho, perquè l’arrogància no és amiga de la lucidesa. Per aquest motiu, mentre la nau republicana s’enfonsa, la cabina de comandament es dedica a desqualificar els qui ho denuncien titllant-los d’enemics, de convergents, d’il•luminats o de radicals. Es veu que això de convertir-se en l’ombra del PSC-PSOE embussa una mica les artèries de l’autocrítica. La pregunta és: no hi ha ningú, a Esquerra, que s’adoni del fracàs espectacular de l’estratègia dissenyada? No hi ha ningú que prengui consciència que cada cop són més els independentistes que no se senten representats per la versió republicana del Partit Socialista? ¿Caldrà, en definitiva, que Esquerra quedi per darrere del PP per tal que algú reaccioni?
Doncs sí, sembla que sí. Aquesta és la raó per la qual l’error històric del segon tripartit acabarà com havia d’acabar, amb un fatal desenllaç. De fet, si mirem la seva obra de govern –una pura gestoria perifèrica-, el segon tripartit ja va néixer mort. Cosa que explica la revifada de CiU que, des de l’oposició, n’ha tingut prou de contrastar-se amb el tripartit per aparèixer com una mena de Braveheart català. Serà, per tant –quines paradoxes que té la vida-, un triomf aconseguit amb l’ajut inestimable d’Esquerra. Per això, quan arribi el moment i es coneguin els resultats de les properes eleccions catalanes, és probable que els dirigents de CiU, des del faristol, tinguin el noble gest de dir: “Gràcies, Esquerra”.

Víctor Alexandre. Article a www.elsingulardigital.cat

L’enfonsament d’Esquerra

Esquerra Republicana s’enfonsa per moments. El partit polític que l’any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L’Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l’autoestima a Catalunya s’ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s’arribi a tancar. Per fer-ho, caldrien mesures que la direcció no vol prendre. En primer lloc, caldria que reconegués el seu error i també que fes autocrítica davant l’espectacular nombre de baixes de la seva militància i encara més davant l’escandalosa davallada electoral que ha patit. Però ni la glacial evidència dels números aconsegueix que la direcció republicana, èbria d’arrogància, baixi els fums i faci un cop de timó. És capaç de fer un cop d’efecte per intentar salvar els mobles, això sí, però no pas un cop de timó. Per fer un cop de timó cal dignitat, per fer un cop d’efecte n’hi ha prou amb vanitat. I a la direcció d’Esquerra n’hi ha molta, de vanitat.
És simptomàtica, per altra banda, la baixa recent de Jaume Renyer, el jurista que havia acompanyat Carod-Rovira en el famós viatge a la Catalunya del Nord per enraonar amb ETA i que, posteriorment, va formar part del corrent crític Esquerra Independentista al costat d’Uriel Bertran. En un article excel•lent al diari Avui, Renyer afirma que subscriu de dalt a baix el patriotisme i l’opció de Joan Carretero i denuncia que “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessàries per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació”. Doncs sí, aquesta és la realitat. I és que per defensar els drets nacionals de Catalunya –cosa que no és possible sense obrir un conflicte polític amb Madrid- calen polítics amb capacitat de lideratge, i Carod i Puigcercós ja han demostrat que tenen una gran capacitat per subordinar Catalunya a un partit espanyolista però que no en tenen gens per conduir aquest poble a la seva independència. Amb Carod convertit en l’escuder de José Montilla i amb Puigcercós convertit en l’ajudant de cambra del Partit Socialista, el nostre país no té cap possibilitat de reeixir nacionalment. Al contrari, entre els uns i els altres han fet que deixi de ser Catalunya per convertir-se en la Comunitat Autònoma Catalana. Malauradament, només hi ha una sortida a aquesta deriva –a la del país i a la d’Esquerra- i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política. S’estalviaran hores molt doloroses. Sempre és més elegant marxar que no pas que et facin fora.

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Guanyar i perdre

Tot i que és perfectament legal no trobo moralment acceptable que governi qui no ha guanyat les eleccions. Ni a Catalunya ni a Israel ni a Euskadi ni a Galícia ni enlloc. La democràcia és sobretot una qüestió formal, i els despatxos no poden substituir les urnes ni les ànsies pel poder la voluntat popular. Sé que així és la llei perquè no sóc subnormal, però la llei està mal feta i degrada la qualitat de la democràcia, desvincula la gent de la política i genera una perillosa sensació de desprotecció i estafa. El que per exemple ha passat a Galícia aquests darrers 4 anys ha estat d'una profunda immoralitat, i és per això que m'alegro que el PP hagi recuperat una presidència que no havia perdut mai. És de societat malalta que no hi hagi cap diferència entre guanyar i perdre, i això ens degrada. Els electors tenen dret a conèixer el destí final de llur vot quan l'emeten i tenen dret també a estar segurs que aquest vot no serà utilitzat d'una manera perversa. Tota societat té la seva quota de tarats i aquests pactes entre perdedors acaben donant a minories completament desqualificades unes responsabilitats per a les quals no estan preparades i després passa el que passa amb consellers com Joan Saura. Hi ha una solidesa de la democràcia que s'expressa a través de respectar-ne l'esperit encara que l'aritmètica permeti caramboles estranyes. No es pot reduir la veritat als fets, perquè aleshores comencen els camps d'extermini. Hi ha una moral, hi ha una jerarquia, hi ha uns valors. Hi ha guanyar i hi ha perdre, i avui sembla que a Euskadi hagi guanyat López o que Montilla hagués vençut a Catalunya, quan la realitat és tot el contrari. Hi ha una idea del prestigi. Es perden les formes i afloren els quinquis.

Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

El Barça i TV3

La barra de TV3 és extrema quan, sempre a través de la brometa, parla del Barça com un club usurer. Prou de comèdia: TV3 li deu diners al Barça, molts diners. I escolti, si hem de fer bromes, jo tinc alguns arguments. Proposo que el President Laporta li enviï immediatament el cobrador del frac al senyor Albert Sáez i a les senyores Mònica Terribas i Rosa Cullell. Aquesta sí que seria una gesta ben trobada, ajustada a la legalitat i a la realitat del que passa. Quina bona escopetada! Tres cobradors del frac posant en evidència els morosos directius de la televisió catalana, que tenen la barra d’insultar el Barça acusant-lo de garrepa quan ells practiquen la baixesa de deure diners i negar-se a pagar-los. Fixa’t que Catalunya, així en general, està en mans de persones que en tindríem prou d’actuar amb la llei a la mà per fer-les enrojolir de vergonya . Així que menys conyeta, TV3, que si ens hi posem sortireu als diaris. Contra el president Laporta s’hi atreveix tothom. El Barça fa molt ben fet de no deixar-se robar més i de reclamar –com sigui!– els seus diners. No sé si m’explico: sóc dels que pensa que el gendre dels Tous va actuar en defensa pròpia. També TV3 es permet d’anar difonent que per culpa del Barça els partits del primer equip no es poden veure en català, quan tothom sap que des de 2003 el Barça és una de les úniques institucions catalanes que defensa el sentit nacional de la nostra història i del nostre destí; mentre que TV3 ha embogit de servilíssima propaganda governamental, ha abandonat la nació i ofèn el català acceptant que els seus presentadors i col·laboradors s’expressin amb un registre penosament baix de l’idioma. Si el Barça jugués com TV3, baixaríem a Segona.

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Els de la humilitat

Tard o d'hora sempre apareixen: són els de la humilitat, com un rebot o una nostàlgia. És un dels finals de trajecte més patètics que he conegut mai. Els que quan ja se senten indefensos i acorralats, posats davant de l'evidència de la seva mentida i del seu fracàs, et reclamen humilitat. Al Mas li diuen arrogant els analfabets i els incompetents quan no saben com respondre-li. Al David Madí també li reclamen humilitat, sobretot els baixets. Els baixets en el sentit de l'estatura, i els baixets del Baix Llobregat. Solen tenir, tots ells, molta mala consciència: me n'adono sobretot ara que m'he casat. Parles de la idea de compromís, i d'aquests temps frívols en què ningú no hi creu, i en totes les converses hi ha algú que, amb molta ira, et diu que hauries de tenir una mica més d'humilitat. Passa el mateix que amb el David i el Mas, que mires qui et parla i sol ser un divorciat. No sé com ens acabarà anant la vida. El que sí sé és que a la meva edat i la nostra era, i amb tot el detall i tot el temps de què disposes per conèixer la teva noia, si et cases i, sense que res de molt gros no passi, et divorcies, no és només una circumstància sinó un fracàs. I tal com el Mas no és arrogant per ser el millor, i la humilitat l'ha de tenir l'analfabet per aprendre a escriure i l'incompetent per aprendre a governar; el matrimoni és sagrat i no és de cap arrogància aspirar a servir-lo lluminosament, ni no relativitzar-lo perquè n'hi ha que fracassaren i també tu podries fracassar. Que la humilitat la tinguin aquests que, amb l'excusa que troben la felicitat dins seu, només són capaços de repartir agror i desesperança, molt pessimisme al seu voltant. No hi ha arrogància més menyspreable que la de pretendre alliçonar instal·lat en el fracàs total.

A l'amic i company Jaume Puig

Aquest dia 6 fa tot just un any que ens vas deixar, després que als teus 54 anys i després de la teva vida entregada als teus i al país, a milers de kilòmetres d'aqui, a Romania, on estaves plantant aquell arbre patriòtic "El Racó Català", ens deixares de sobte, quan el teu cor fort com un roure digué prou, sense imaginar-ho, no, com m'ho he dit mil cops, encara no tocava, per res del món, encara tinc aquella sensació que rebré una trucada teva, amb la teva veu i el teu caràcter amb el qual feies sentir privilegiat a tothom que et coneixia, dels amics que més estimes, se'm fa difícil parlar-ne.
Els teus 30 anys de militància a Convergència, com a fundador i militant, com a regidor a Sant Celoni en el seu moment, com un autentic patriota amb el qual podies comptar en qualsevol moment, qualsevol dia a qualsevol hora, et van fer ser un dels millors ambaixadors del nostre país allà on anaves, pel teu patriotisme, per la teva passió. Moltes vegades recordo quanta raó tenies amb els teus consells, de persona sàvia i curtida amb el pas dels anys, de la teva passió per la feina, pel món de les grues, de l'assistencia en carretera, i les tantes vegades que havies sigut premiat pel RACC, i de tantes i tantes felicitacions que rebies per fer amb passió i bon saber fer la teva feina, doncs tal com sempre repeties: La feina ben feta no té fronteres.
Quants bons moments, quants bons records, les reunions i àpats a Ca la Lola a Vallgorguina, i a Can Campa a Montornès, totes les fites que vàrem poder materialitzar, la reforma de la llei d'Assistencia en Carretera, amb tots els companys d'ASCA i CEPAS, la nostre lluita aferrissada per poder tornar a fer d'aquest país nostre, un país digne, l'intent de fundar plegats la primera Penya Barcelonista de Romania, quantes coses, quants moments, a vegades quan hi penso, tinc ganes d'exclamar un fort "que n'aprenguin!". I Jaume, aquells que et varen fer tant mal cada cop estan més aprop de caure, tornarem aviat a Palau, el temps i la raó posa tothom al seu lloc. I aquest any sí! Tenim un equip campió, un nou Dream Team que no és deixa guanyar cap partit, la il·lusió envaeix Can Barça dia si i dia també.
Són moltes les tardes en les que recordo l'ultima conversa que vàrem tenir, tot parlant de la manifestació pel Dret a Decidir, que va ser un èxit, i ara tenim una Casa Gran que farà retornar la il·lusió a tants milers i milers dels nostres, l'Artur i el teu "cosí" Felip, estan fent molt bona feina, i cada cop en som més que piquem pedra dia rere dia. A vegades, recordan-t'he, penso que podré explicar a les noves generacions, que vaig tenir un amic, que mai va deixar de lluitar pels seus ideals, tot i l'adversitat, i que fou un patriota que fins l'ultim moment treballà per Catalunya, i Jaume, tal com afirma La vall del riu vermell "El record de la vall on vas viure, no l'esborra la pols del camí".
Podran passar els anys, però no podran passar de llarg els records que tenim tant ben guardats amb estima, i aquest llegat de grans amics que ens deixares. Tot just ha passat un any des de que no hi ets amb nosaltres, i et trobem molt a faltar, sempre estaràs al nostre cor. Jaume amic, són temps per a herois catalans i volem les estrelles.