En obres fins a nou avís!

Podeu seguir-me mitjançant Facebook: www.facebook.com/andreugarrigo

28 de novembre: Eleccions al Parlament de Catalunya

Des del Tripartit, ja tenen la maleta preparada... ; )

Article de Xavier Sala i Martin

Fabricar un Balon de Oro

La victoria del Barça sobre el Real Madrid sería, en circunstancias normales, la gran noticia de la temporada. Pero no en 2009. No en el año más exitoso de nuestra historia. En 2009 ni siquiera ha conseguido ser la noticia de la semana. El desenlace del clásico de la liga española ha sido eclipsado este año por el anuncio de la revista francesa, “France Football”, de que Lionel Messi ha conseguido el Balón de Oro, de que Xavi Hernández ha conseguido el Balón de Bronce y de que Andrés Iniesta y Samuel Eto’o han quedado en cuarta y quinta posición respectivamente. Cuatro de los cinco mejores futbolistas de Europa formaron parte del histórico equipo del triplete. Esa es la gran noticia del año.

Pero que los galardonados por France Football sean del Barça no es la noticia. Eso ya había pasado antes: Luis Suárez, Johan Cruyff, Hristo Stoichkov, Rivaldo y Ronaldinho anteceden a Leo Messi como jugadores barcelonistas premiados. La novedad este año es que, por primera vez, se premia a un jugador criado en La Masia. De hecho, a tres jugadores criados en La Masia. El premio representa, pues, el reconocimiento internacional a la labor llevada a cabo por centenares de técnicos, entrenadores, maestros, médicos, terapeutas y padres que han educado a todos los niños que han pasado por esa fábrica de futbolistas que son las categorías inferiores de nuestro club. Todos ellos deben ser felicitados por su extraordinaria labor.

Pero tener una escuela de futbol base, siendo importante, no es lo que distingue al Barça de los demás equipos del mundo: al fin y al cabo, hoy en día, todos tienen su propia cantera. Lo que distingue al Barça es que el Barça se cree en ella. Y esa creencia se manifiesta en dos aspectos interesantes. Primera, el juego de todos los equipos de todas las categorías esté diseñado de la misma manera. Es muy curioso: cuando uno ve partidos de fútbol de las categorías inferiores, desde pre-benjamines hasta el Barça Atlétic pasando por benjamines, alevines, infantiles, cadetes y juveniles, se da cuenta de que todos juegan con el mismo estilo. Todos tienen la misma disciplina. La misma táctica. La misma estrategia. Es importante entender que el objetivo de los equipos jóvenes no es solo ganar partidos y títulos, que también, sino crear las piezas de recambio que algún día van a alimentar el engranaje perfecto del primer equipo.

La segunda demostración de que el Barça realmente cree en la cantera es que los entrenadores del primer equipo han ido dando entrada a jugadores criados en las categorías inferiores. Como decía Johan Cruyff en “Me Gusta el Fútbol”, un buen equipo debe tener una mayoría de jugadores de la casa. Y el Barça de los últimos años ha creído en esa filosofía hasta el punto, conocido por todos, de que en la final de Roma, Pep Guardiola alineó hasta siete canteranos en el equipo inicial. ¡Bravo!

Muchos de nuestros equipos rivales tienen importantes canteras de futbolistas. Pero no creen en ellas. A la hora de llegar al primer equipo, se cierra el paso a los canteranos en beneficio de estrellas extranjeras. La consecuencia de ello es el desánimo. Un desánimo que puede desembocar en un círculo vicioso: los desanimados no se esfuerzan, los que no se esfuerzan no mejoran tanto y no llegan al primer equipo. Los que no llegan al primer equipo provocan el desánimo y volvemos a empezar.

Por contra, el creer de verdad en la cantera, es decir, el hecho de que los equipos inferiores jueguen igual que el primer equipo y de que los jóvenes vean que, si trabajan duro, les va a llegar la oportunidad de entrar en el primer equipo tiene una importancia fundamental: da incentivos a trabajar, a sacrificarse, a perseverar. Si uno ve que los que se un día durmieron en la litera que ocupas tú son piezas fundamentales del primer equipo, levantan Copas, Ligas y Champions y son galardonados como los mejores jugadores de Europa, uno tiene todos los incentivos del mundo a luchar para convertirse en el héroe que uno admira. Es el Yes, We Can de Barack Obama. Es el ánimo que te da el pensar que lo puedes conseguir. Es el fomento del espíritu de sacrificio y la lucha por la superación. Un espíritu y una lucha que, si se persevera en el tiempo, acaban representando la diferencia entre ser bueno y ser el mejor.

Visto de este modo, la historia reciente de La Masia es un ejemplo del que la sociedad en general podría aprender. Vivimos en un país donde la cultura de Operación Triunfo ha hecho que muchos de nuestros jóvenes crean que el éxito se puede conseguir practicando y ensayando durante sólo tres meses. La búsqueda del dinero fácil, el pelotazo, el conseguir las cosas sin esfuerzo. Pero nuestros jóvenes deben saber que la vida no es así. El éxito en todos, (repito, todos) los campos se consigue con mucho sacrificio y mucho trabajo. Pero para que los jóvenes vean que ese sacrificio y ese trabajo acaban teniendo premio es importante que… ¡haya premio! Y entre todos deberíamos preguntarnos si el entorno que hemos creado lo tiene. Las desoladoras tasas de paro juvenil y los míseros salarios para los que consiguen trabajo, no premian al que más estudia, no incentivan realmente a que nuestros jóvenes adquieran la necesaria cultura del esfuerzo y la dedicación.

Messi, Xavi e Iniesta son un ejemplo para todos. Un ejemplo de talento. Un ejemplo de que para triunfar es necesario trabajar y perseverar. Un ejemplo no de cómo comprar sino de cómo fabricar un balón de oro.

Víctor Alexandre

La mort del Tripartit

És comprensible que el Partit Socialista i Esquerra, amb una davallada de 205.000 i de 70.000 vots, respectivament, hagin coincidit a dir que els resultats de les eleccions europees no han de ser llegits en clau catalana. És comprensible, perquè saben que això és només el pròleg de la davallada que patiran en les eleccions al Parlament. El PSC-PSOE, mancat de programa, tant a Catalunya com a Europa, ha basat la seva campanya en la desqualificació de l’adversari, que és el recurs de qui no té més arguments per semblar atractiu que posar-se al costat d’algú més lleig. Maria Badia, fins i tot, insegura ella, ha obligat Alejo Vidal-Quadras a posar-se d’esquena, no fos cas que li robés protagonisme en els cartells electorals. De manera que si algú tenia algun dubte sobre el fet que PSC i PP són la mateixa cosa –la pinça nacional espanyola a Catalunya- ja l’haurà esvaït en veure la imatge popular d’aquesta parelleta a tot arreu. I és que quan dos s’estimen, encara que no gosin confessar-ho, fan qualsevol cosa per estar junts. Sobretot si, a més d’estimar-se, es necessiten.
Pel que fa a Esquerra, continua en caiguda lliure i només la dimissió dels seus dirigents la podria salvar d’estavellar-se contra les roques. No sols ha perdut 70.000 vots, sinó que fins i tot el BNG –amb qui es presentava a les llistes- ha estat més votat a Galícia que no pas ella a Catalunya. “Són temps difícils”, diu Joan Puigcercós amb ingenuïtat. No deu saber que el pitjor encara ha d’arribar. Tampoc no vol saber-ho, perquè l’arrogància no és amiga de la lucidesa. Per aquest motiu, mentre la nau republicana s’enfonsa, la cabina de comandament es dedica a desqualificar els qui ho denuncien titllant-los d’enemics, de convergents, d’il•luminats o de radicals. Es veu que això de convertir-se en l’ombra del PSC-PSOE embussa una mica les artèries de l’autocrítica. La pregunta és: no hi ha ningú, a Esquerra, que s’adoni del fracàs espectacular de l’estratègia dissenyada? No hi ha ningú que prengui consciència que cada cop són més els independentistes que no se senten representats per la versió republicana del Partit Socialista? ¿Caldrà, en definitiva, que Esquerra quedi per darrere del PP per tal que algú reaccioni?
Doncs sí, sembla que sí. Aquesta és la raó per la qual l’error històric del segon tripartit acabarà com havia d’acabar, amb un fatal desenllaç. De fet, si mirem la seva obra de govern –una pura gestoria perifèrica-, el segon tripartit ja va néixer mort. Cosa que explica la revifada de CiU que, des de l’oposició, n’ha tingut prou de contrastar-se amb el tripartit per aparèixer com una mena de Braveheart català. Serà, per tant –quines paradoxes que té la vida-, un triomf aconseguit amb l’ajut inestimable d’Esquerra. Per això, quan arribi el moment i es coneguin els resultats de les properes eleccions catalanes, és probable que els dirigents de CiU, des del faristol, tinguin el noble gest de dir: “Gràcies, Esquerra”.

Víctor Alexandre. Article a www.elsingulardigital.cat

L’enfonsament d’Esquerra

Esquerra Republicana s’enfonsa per moments. El partit polític que l’any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L’Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l’autoestima a Catalunya s’ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s’arribi a tancar. Per fer-ho, caldrien mesures que la direcció no vol prendre. En primer lloc, caldria que reconegués el seu error i també que fes autocrítica davant l’espectacular nombre de baixes de la seva militància i encara més davant l’escandalosa davallada electoral que ha patit. Però ni la glacial evidència dels números aconsegueix que la direcció republicana, èbria d’arrogància, baixi els fums i faci un cop de timó. És capaç de fer un cop d’efecte per intentar salvar els mobles, això sí, però no pas un cop de timó. Per fer un cop de timó cal dignitat, per fer un cop d’efecte n’hi ha prou amb vanitat. I a la direcció d’Esquerra n’hi ha molta, de vanitat.
És simptomàtica, per altra banda, la baixa recent de Jaume Renyer, el jurista que havia acompanyat Carod-Rovira en el famós viatge a la Catalunya del Nord per enraonar amb ETA i que, posteriorment, va formar part del corrent crític Esquerra Independentista al costat d’Uriel Bertran. En un article excel•lent al diari Avui, Renyer afirma que subscriu de dalt a baix el patriotisme i l’opció de Joan Carretero i denuncia que “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessàries per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació”. Doncs sí, aquesta és la realitat. I és que per defensar els drets nacionals de Catalunya –cosa que no és possible sense obrir un conflicte polític amb Madrid- calen polítics amb capacitat de lideratge, i Carod i Puigcercós ja han demostrat que tenen una gran capacitat per subordinar Catalunya a un partit espanyolista però que no en tenen gens per conduir aquest poble a la seva independència. Amb Carod convertit en l’escuder de José Montilla i amb Puigcercós convertit en l’ajudant de cambra del Partit Socialista, el nostre país no té cap possibilitat de reeixir nacionalment. Al contrari, entre els uns i els altres han fet que deixi de ser Catalunya per convertir-se en la Comunitat Autònoma Catalana. Malauradament, només hi ha una sortida a aquesta deriva –a la del país i a la d’Esquerra- i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política. S’estalviaran hores molt doloroses. Sempre és més elegant marxar que no pas que et facin fora.

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Guanyar i perdre

Tot i que és perfectament legal no trobo moralment acceptable que governi qui no ha guanyat les eleccions. Ni a Catalunya ni a Israel ni a Euskadi ni a Galícia ni enlloc. La democràcia és sobretot una qüestió formal, i els despatxos no poden substituir les urnes ni les ànsies pel poder la voluntat popular. Sé que així és la llei perquè no sóc subnormal, però la llei està mal feta i degrada la qualitat de la democràcia, desvincula la gent de la política i genera una perillosa sensació de desprotecció i estafa. El que per exemple ha passat a Galícia aquests darrers 4 anys ha estat d'una profunda immoralitat, i és per això que m'alegro que el PP hagi recuperat una presidència que no havia perdut mai. És de societat malalta que no hi hagi cap diferència entre guanyar i perdre, i això ens degrada. Els electors tenen dret a conèixer el destí final de llur vot quan l'emeten i tenen dret també a estar segurs que aquest vot no serà utilitzat d'una manera perversa. Tota societat té la seva quota de tarats i aquests pactes entre perdedors acaben donant a minories completament desqualificades unes responsabilitats per a les quals no estan preparades i després passa el que passa amb consellers com Joan Saura. Hi ha una solidesa de la democràcia que s'expressa a través de respectar-ne l'esperit encara que l'aritmètica permeti caramboles estranyes. No es pot reduir la veritat als fets, perquè aleshores comencen els camps d'extermini. Hi ha una moral, hi ha una jerarquia, hi ha uns valors. Hi ha guanyar i hi ha perdre, i avui sembla que a Euskadi hagi guanyat López o que Montilla hagués vençut a Catalunya, quan la realitat és tot el contrari. Hi ha una idea del prestigi. Es perden les formes i afloren els quinquis.

Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

El Barça i TV3

La barra de TV3 és extrema quan, sempre a través de la brometa, parla del Barça com un club usurer. Prou de comèdia: TV3 li deu diners al Barça, molts diners. I escolti, si hem de fer bromes, jo tinc alguns arguments. Proposo que el President Laporta li enviï immediatament el cobrador del frac al senyor Albert Sáez i a les senyores Mònica Terribas i Rosa Cullell. Aquesta sí que seria una gesta ben trobada, ajustada a la legalitat i a la realitat del que passa. Quina bona escopetada! Tres cobradors del frac posant en evidència els morosos directius de la televisió catalana, que tenen la barra d’insultar el Barça acusant-lo de garrepa quan ells practiquen la baixesa de deure diners i negar-se a pagar-los. Fixa’t que Catalunya, així en general, està en mans de persones que en tindríem prou d’actuar amb la llei a la mà per fer-les enrojolir de vergonya . Així que menys conyeta, TV3, que si ens hi posem sortireu als diaris. Contra el president Laporta s’hi atreveix tothom. El Barça fa molt ben fet de no deixar-se robar més i de reclamar –com sigui!– els seus diners. No sé si m’explico: sóc dels que pensa que el gendre dels Tous va actuar en defensa pròpia. També TV3 es permet d’anar difonent que per culpa del Barça els partits del primer equip no es poden veure en català, quan tothom sap que des de 2003 el Barça és una de les úniques institucions catalanes que defensa el sentit nacional de la nostra història i del nostre destí; mentre que TV3 ha embogit de servilíssima propaganda governamental, ha abandonat la nació i ofèn el català acceptant que els seus presentadors i col·laboradors s’expressin amb un registre penosament baix de l’idioma. Si el Barça jugués com TV3, baixaríem a Segona.