Blog d'Andreu Garrigó

2011-09-29T17:05:00.003+02:00

En obres fins a nou avís!

Podeu seguir-me mitjançant Facebook: www.facebook.com/andreugarrigo

2010-09-08T09:10:00.000+02:00

28 de novembre: Eleccions al Parlament de Catalunya

Des del Tripartit, ja tenen la maleta preparada... ; )

2009-12-02T09:58:00.003+01:00

Article de Xavier Sala i Martin

Fabricar un Balon de Oro

La victoria del Barça sobre el Real Madrid sería, en circunstancias normales, la gran noticia de la temporada. Pero no en 2009. No en el año más exitoso de nuestra historia. En 2009 ni siquiera ha conseguido ser la noticia de la semana. El desenlace del clásico de la liga española ha sido eclipsado este año por el anuncio de la revista francesa, “France Football”, de que Lionel Messi ha conseguido el Balón de Oro, de que Xavi Hernández ha conseguido el Balón de Bronce y de que Andrés Iniesta y Samuel Eto’o han quedado en cuarta y quinta posición respectivamente. Cuatro de los cinco mejores futbolistas de Europa formaron parte del histórico equipo del triplete. Esa es la gran noticia del año.

Pero que los galardonados por France Football sean del Barça no es la noticia. Eso ya había pasado antes: Luis Suárez, Johan Cruyff, Hristo Stoichkov, Rivaldo y Ronaldinho anteceden a Leo Messi como jugadores barcelonistas premiados. La novedad este año es que, por primera vez, se premia a un jugador criado en La Masia. De hecho, a tres jugadores criados en La Masia. El premio representa, pues, el reconocimiento internacional a la labor llevada a cabo por centenares de técnicos, entrenadores, maestros, médicos, terapeutas y padres que han educado a todos los niños que han pasado por esa fábrica de futbolistas que son las categorías inferiores de nuestro club. Todos ellos deben ser felicitados por su extraordinaria labor.

Pero tener una escuela de futbol base, siendo importante, no es lo que distingue al Barça de los demás equipos del mundo: al fin y al cabo, hoy en día, todos tienen su propia cantera. Lo que distingue al Barça es que el Barça se cree en ella. Y esa creencia se manifiesta en dos aspectos interesantes. Primera, el juego de todos los equipos de todas las categorías esté diseñado de la misma manera. Es muy curioso: cuando uno ve partidos de fútbol de las categorías inferiores, desde pre-benjamines hasta el Barça Atlétic pasando por benjamines, alevines, infantiles, cadetes y juveniles, se da cuenta de que todos juegan con el mismo estilo. Todos tienen la misma disciplina. La misma táctica. La misma estrategia. Es importante entender que el objetivo de los equipos jóvenes no es solo ganar partidos y títulos, que también, sino crear las piezas de recambio que algún día van a alimentar el engranaje perfecto del primer equipo.

La segunda demostración de que el Barça realmente cree en la cantera es que los entrenadores del primer equipo han ido dando entrada a jugadores criados en las categorías inferiores. Como decía Johan Cruyff en “Me Gusta el Fútbol”, un buen equipo debe tener una mayoría de jugadores de la casa. Y el Barça de los últimos años ha creído en esa filosofía hasta el punto, conocido por todos, de que en la final de Roma, Pep Guardiola alineó hasta siete canteranos en el equipo inicial. ¡Bravo!

Muchos de nuestros equipos rivales tienen importantes canteras de futbolistas. Pero no creen en ellas. A la hora de llegar al primer equipo, se cierra el paso a los canteranos en beneficio de estrellas extranjeras. La consecuencia de ello es el desánimo. Un desánimo que puede desembocar en un círculo vicioso: los desanimados no se esfuerzan, los que no se esfuerzan no mejoran tanto y no llegan al primer equipo. Los que no llegan al primer equipo provocan el desánimo y volvemos a empezar.

Por contra, el creer de verdad en la cantera, es decir, el hecho de que los equipos inferiores jueguen igual que el primer equipo y de que los jóvenes vean que, si trabajan duro, les va a llegar la oportunidad de entrar en el primer equipo tiene una importancia fundamental: da incentivos a trabajar, a sacrificarse, a perseverar. Si uno ve que los que se un día durmieron en la litera que ocupas tú son piezas fundamentales del primer equipo, levantan Copas, Ligas y Champions y son galardonados como los mejores jugadores de Europa, uno tiene todos los incentivos del mundo a luchar para convertirse en el héroe que uno admira. Es el Yes, We Can de Barack Obama. Es el ánimo que te da el pensar que lo puedes conseguir. Es el fomento del espíritu de sacrificio y la lucha por la superación. Un espíritu y una lucha que, si se persevera en el tiempo, acaban representando la diferencia entre ser bueno y ser el mejor.

Visto de este modo, la historia reciente de La Masia es un ejemplo del que la sociedad en general podría aprender. Vivimos en un país donde la cultura de Operación Triunfo ha hecho que muchos de nuestros jóvenes crean que el éxito se puede conseguir practicando y ensayando durante sólo tres meses. La búsqueda del dinero fácil, el pelotazo, el conseguir las cosas sin esfuerzo. Pero nuestros jóvenes deben saber que la vida no es así. El éxito en todos, (repito, todos) los campos se consigue con mucho sacrificio y mucho trabajo. Pero para que los jóvenes vean que ese sacrificio y ese trabajo acaban teniendo premio es importante que… ¡haya premio! Y entre todos deberíamos preguntarnos si el entorno que hemos creado lo tiene. Las desoladoras tasas de paro juvenil y los míseros salarios para los que consiguen trabajo, no premian al que más estudia, no incentivan realmente a que nuestros jóvenes adquieran la necesaria cultura del esfuerzo y la dedicación.

Messi, Xavi e Iniesta son un ejemplo para todos. Un ejemplo de talento. Un ejemplo de que para triunfar es necesario trabajar y perseverar. Un ejemplo no de cómo comprar sino de cómo fabricar un balón de oro.

2009-06-09T08:42:00.004+02:00

Víctor Alexandre

La mort del Tripartit

És comprensible que el Partit Socialista i Esquerra, amb una davallada de 205.000 i de 70.000 vots, respectivament, hagin coincidit a dir que els resultats de les eleccions europees no han de ser llegits en clau catalana. És comprensible, perquè saben que això és només el pròleg de la davallada que patiran en les eleccions al Parlament. El PSC-PSOE, mancat de programa, tant a Catalunya com a Europa, ha basat la seva campanya en la desqualificació de l’adversari, que és el recurs de qui no té més arguments per semblar atractiu que posar-se al costat d’algú més lleig. Maria Badia, fins i tot, insegura ella, ha obligat Alejo Vidal-Quadras a posar-se d’esquena, no fos cas que li robés protagonisme en els cartells electorals. De manera que si algú tenia algun dubte sobre el fet que PSC i PP són la mateixa cosa –la pinça nacional espanyola a Catalunya- ja l’haurà esvaït en veure la imatge popular d’aquesta parelleta a tot arreu. I és que quan dos s’estimen, encara que no gosin confessar-ho, fan qualsevol cosa per estar junts. Sobretot si, a més d’estimar-se, es necessiten.
Pel que fa a Esquerra, continua en caiguda lliure i només la dimissió dels seus dirigents la podria salvar d’estavellar-se contra les roques. No sols ha perdut 70.000 vots, sinó que fins i tot el BNG –amb qui es presentava a les llistes- ha estat més votat a Galícia que no pas ella a Catalunya. “Són temps difícils”, diu Joan Puigcercós amb ingenuïtat. No deu saber que el pitjor encara ha d’arribar. Tampoc no vol saber-ho, perquè l’arrogància no és amiga de la lucidesa. Per aquest motiu, mentre la nau republicana s’enfonsa, la cabina de comandament es dedica a desqualificar els qui ho denuncien titllant-los d’enemics, de convergents, d’il•luminats o de radicals. Es veu que això de convertir-se en l’ombra del PSC-PSOE embussa una mica les artèries de l’autocrítica. La pregunta és: no hi ha ningú, a Esquerra, que s’adoni del fracàs espectacular de l’estratègia dissenyada? No hi ha ningú que prengui consciència que cada cop són més els independentistes que no se senten representats per la versió republicana del Partit Socialista? ¿Caldrà, en definitiva, que Esquerra quedi per darrere del PP per tal que algú reaccioni?
Doncs sí, sembla que sí. Aquesta és la raó per la qual l’error històric del segon tripartit acabarà com havia d’acabar, amb un fatal desenllaç. De fet, si mirem la seva obra de govern –una pura gestoria perifèrica-, el segon tripartit ja va néixer mort. Cosa que explica la revifada de CiU que, des de l’oposició, n’ha tingut prou de contrastar-se amb el tripartit per aparèixer com una mena de Braveheart català. Serà, per tant –quines paradoxes que té la vida-, un triomf aconseguit amb l’ajut inestimable d’Esquerra. Per això, quan arribi el moment i es coneguin els resultats de les properes eleccions catalanes, és probable que els dirigents de CiU, des del faristol, tinguin el noble gest de dir: “Gràcies, Esquerra”.

2009-04-28T07:34:00.006+02:00

Víctor Alexandre. Article a www.elsingulardigital.cat

L’enfonsament d’Esquerra

Esquerra Republicana s’enfonsa per moments. El partit polític que l’any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L’Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l’autoestima a Catalunya s’ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s’arribi a tancar. Per fer-ho, caldrien mesures que la direcció no vol prendre. En primer lloc, caldria que reconegués el seu error i també que fes autocrítica davant l’espectacular nombre de baixes de la seva militància i encara més davant l’escandalosa davallada electoral que ha patit. Però ni la glacial evidència dels números aconsegueix que la direcció republicana, èbria d’arrogància, baixi els fums i faci un cop de timó. És capaç de fer un cop d’efecte per intentar salvar els mobles, això sí, però no pas un cop de timó. Per fer un cop de timó cal dignitat, per fer un cop d’efecte n’hi ha prou amb vanitat. I a la direcció d’Esquerra n’hi ha molta, de vanitat.
És simptomàtica, per altra banda, la baixa recent de Jaume Renyer, el jurista que havia acompanyat Carod-Rovira en el famós viatge a la Catalunya del Nord per enraonar amb ETA i que, posteriorment, va formar part del corrent crític Esquerra Independentista al costat d’Uriel Bertran. En un article excel•lent al diari Avui, Renyer afirma que subscriu de dalt a baix el patriotisme i l’opció de Joan Carretero i denuncia que “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessàries per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació”. Doncs sí, aquesta és la realitat. I és que per defensar els drets nacionals de Catalunya –cosa que no és possible sense obrir un conflicte polític amb Madrid- calen polítics amb capacitat de lideratge, i Carod i Puigcercós ja han demostrat que tenen una gran capacitat per subordinar Catalunya a un partit espanyolista però que no en tenen gens per conduir aquest poble a la seva independència. Amb Carod convertit en l’escuder de José Montilla i amb Puigcercós convertit en l’ajudant de cambra del Partit Socialista, el nostre país no té cap possibilitat de reeixir nacionalment. Al contrari, entre els uns i els altres han fet que deixi de ser Catalunya per convertir-se en la Comunitat Autònoma Catalana. Malauradament, només hi ha una sortida a aquesta deriva –a la del país i a la d’Esquerra- i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política. S’estalviaran hores molt doloroses. Sempre és més elegant marxar que no pas que et facin fora.

2009-03-03T16:09:00.004+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Guanyar i perdre

Tot i que és perfectament legal no trobo moralment acceptable que governi qui no ha guanyat les eleccions. Ni a Catalunya ni a Israel ni a Euskadi ni a Galícia ni enlloc. La democràcia és sobretot una qüestió formal, i els despatxos no poden substituir les urnes ni les ànsies pel poder la voluntat popular. Sé que així és la llei perquè no sóc subnormal, però la llei està mal feta i degrada la qualitat de la democràcia, desvincula la gent de la política i genera una perillosa sensació de desprotecció i estafa. El que per exemple ha passat a Galícia aquests darrers 4 anys ha estat d'una profunda immoralitat, i és per això que m'alegro que el PP hagi recuperat una presidència que no havia perdut mai. És de societat malalta que no hi hagi cap diferència entre guanyar i perdre, i això ens degrada. Els electors tenen dret a conèixer el destí final de llur vot quan l'emeten i tenen dret també a estar segurs que aquest vot no serà utilitzat d'una manera perversa. Tota societat té la seva quota de tarats i aquests pactes entre perdedors acaben donant a minories completament desqualificades unes responsabilitats per a les quals no estan preparades i després passa el que passa amb consellers com Joan Saura. Hi ha una solidesa de la democràcia que s'expressa a través de respectar-ne l'esperit encara que l'aritmètica permeti caramboles estranyes. No es pot reduir la veritat als fets, perquè aleshores comencen els camps d'extermini. Hi ha una moral, hi ha una jerarquia, hi ha uns valors. Hi ha guanyar i hi ha perdre, i avui sembla que a Euskadi hagi guanyat López o que Montilla hagués vençut a Catalunya, quan la realitat és tot el contrari. Hi ha una idea del prestigi. Es perden les formes i afloren els quinquis.

2009-02-12T08:12:00.005+01:00

Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

El Barça i TV3

La barra de TV3 és extrema quan, sempre a través de la brometa, parla del Barça com un club usurer. Prou de comèdia: TV3 li deu diners al Barça, molts diners. I escolti, si hem de fer bromes, jo tinc alguns arguments. Proposo que el President Laporta li enviï immediatament el cobrador del frac al senyor Albert Sáez i a les senyores Mònica Terribas i Rosa Cullell. Aquesta sí que seria una gesta ben trobada, ajustada a la legalitat i a la realitat del que passa. Quina bona escopetada! Tres cobradors del frac posant en evidència els morosos directius de la televisió catalana, que tenen la barra d’insultar el Barça acusant-lo de garrepa quan ells practiquen la baixesa de deure diners i negar-se a pagar-los. Fixa’t que Catalunya, així en general, està en mans de persones que en tindríem prou d’actuar amb la llei a la mà per fer-les enrojolir de vergonya . Així que menys conyeta, TV3, que si ens hi posem sortireu als diaris. Contra el president Laporta s’hi atreveix tothom. El Barça fa molt ben fet de no deixar-se robar més i de reclamar –com sigui!– els seus diners. No sé si m’explico: sóc dels que pensa que el gendre dels Tous va actuar en defensa pròpia. També TV3 es permet d’anar difonent que per culpa del Barça els partits del primer equip no es poden veure en català, quan tothom sap que des de 2003 el Barça és una de les úniques institucions catalanes que defensa el sentit nacional de la nostra història i del nostre destí; mentre que TV3 ha embogit de servilíssima propaganda governamental, ha abandonat la nació i ofèn el català acceptant que els seus presentadors i col·laboradors s’expressin amb un registre penosament baix de l’idioma. Si el Barça jugués com TV3, baixaríem a Segona.

2009-01-09T08:09:00.005+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Els de la humilitat

Tard o d'hora sempre apareixen: són els de la humilitat, com un rebot o una nostàlgia. És un dels finals de trajecte més patètics que he conegut mai. Els que quan ja se senten indefensos i acorralats, posats davant de l'evidència de la seva mentida i del seu fracàs, et reclamen humilitat. Al Mas li diuen arrogant els analfabets i els incompetents quan no saben com respondre-li. Al David Madí també li reclamen humilitat, sobretot els baixets. Els baixets en el sentit de l'estatura, i els baixets del Baix Llobregat. Solen tenir, tots ells, molta mala consciència: me n'adono sobretot ara que m'he casat. Parles de la idea de compromís, i d'aquests temps frívols en què ningú no hi creu, i en totes les converses hi ha algú que, amb molta ira, et diu que hauries de tenir una mica més d'humilitat. Passa el mateix que amb el David i el Mas, que mires qui et parla i sol ser un divorciat. No sé com ens acabarà anant la vida. El que sí sé és que a la meva edat i la nostra era, i amb tot el detall i tot el temps de què disposes per conèixer la teva noia, si et cases i, sense que res de molt gros no passi, et divorcies, no és només una circumstància sinó un fracàs. I tal com el Mas no és arrogant per ser el millor, i la humilitat l'ha de tenir l'analfabet per aprendre a escriure i l'incompetent per aprendre a governar; el matrimoni és sagrat i no és de cap arrogància aspirar a servir-lo lluminosament, ni no relativitzar-lo perquè n'hi ha que fracassaren i també tu podries fracassar. Que la humilitat la tinguin aquests que, amb l'excusa que troben la felicitat dins seu, només són capaços de repartir agror i desesperança, molt pessimisme al seu voltant. No hi ha arrogància més menyspreable que la de pretendre alliçonar instal·lat en el fracàs total.

2008-12-05T07:49:00.008+01:00

A l'amic i company Jaume Puig

Aquest dia 6 fa tot just un any que ens vas deixar, després que als teus 54 anys i després de la teva vida entregada als teus i al país, a milers de kilòmetres d'aqui, a Romania, on estaves plantant aquell arbre patriòtic "El Racó Català", ens deixares de sobte, quan el teu cor fort com un roure digué prou, sense imaginar-ho, no, com m'ho he dit mil cops, encara no tocava, per res del món, encara tinc aquella sensació que rebré una trucada teva, amb la teva veu i el teu caràcter amb el qual feies sentir privilegiat a tothom que et coneixia, dels amics que més estimes, se'm fa difícil parlar-ne.
Els teus 30 anys de militància a Convergència, com a fundador i militant, com a regidor a Sant Celoni en el seu moment, com un autentic patriota amb el qual podies comptar en qualsevol moment, qualsevol dia a qualsevol hora, et van fer ser un dels millors ambaixadors del nostre país allà on anaves, pel teu patriotisme, per la teva passió. Moltes vegades recordo quanta raó tenies amb els teus consells, de persona sàvia i curtida amb el pas dels anys, de la teva passió per la feina, pel món de les grues, de l'assistencia en carretera, i les tantes vegades que havies sigut premiat pel RACC, i de tantes i tantes felicitacions que rebies per fer amb passió i bon saber fer la teva feina, doncs tal com sempre repeties: La feina ben feta no té fronteres.
Quants bons moments, quants bons records, les reunions i àpats a Ca la Lola a Vallgorguina, i a Can Campa a Montornès, totes les fites que vàrem poder materialitzar, la reforma de la llei d'Assistencia en Carretera, amb tots els companys d'ASCA i CEPAS, la nostre lluita aferrissada per poder tornar a fer d'aquest país nostre, un país digne, l'intent de fundar plegats la primera Penya Barcelonista de Romania, quantes coses, quants moments, a vegades quan hi penso, tinc ganes d'exclamar un fort "que n'aprenguin!". I Jaume, aquells que et varen fer tant mal cada cop estan més aprop de caure, tornarem aviat a Palau, el temps i la raó posa tothom al seu lloc. I aquest any sí! Tenim un equip campió, un nou Dream Team que no és deixa guanyar cap partit, la il·lusió envaeix Can Barça dia si i dia també.
Són moltes les tardes en les que recordo l'ultima conversa que vàrem tenir, tot parlant de la manifestació pel Dret a Decidir, que va ser un èxit, i ara tenim una Casa Gran que farà retornar la il·lusió a tants milers i milers dels nostres, l'Artur i el teu "cosí" Felip, estan fent molt bona feina, i cada cop en som més que piquem pedra dia rere dia. A vegades, recordan-t'he, penso que podré explicar a les noves generacions, que vaig tenir un amic, que mai va deixar de lluitar pels seus ideals, tot i l'adversitat, i que fou un patriota que fins l'ultim moment treballà per Catalunya, i Jaume, tal com afirma La vall del riu vermell "El record de la vall on vas viure, no l'esborra la pols del camí".
Podran passar els anys, però no podran passar de llarg els records que tenim tant ben guardats amb estima, i aquest llegat de grans amics que ens deixares. Tot just ha passat un any des de que no hi ets amb nosaltres, i et trobem molt a faltar, sempre estaràs al nostre cor. Jaume amic, són temps per a herois catalans i volem les estrelles.

2008-11-13T09:19:00.000+01:00

Pilar Rahola. Article a l'AVUI

El comunista i l'Audi A6

No sóc dels que pensen que un comunista no pot viatjar amb cotxes luxosos, o deixar-se un sou en un bon restaurant, encara que sempre he cregut que devien menjar-se la llagosta amb mala consciència. Però el que sí que trobo inacceptable és que el mateix comunista gaudeixi dels privilegis d'un càrrec públic, en faci un ús ostentós i generós, i després vagi per la vida d'antisistema. O es dediqui a malparlar de l'escola concertada, i els fills es formin a la privada. O, encara més simpàtic, siguin uns antiamericans furibunds, i vagin a estudiar als EUA. És allò que fa anys vaig batejar com la pijoprogressia, peculiar espècimen polític que compatibilitza, sense urticària, el cotxe oficial, el sou públic i el discurs okupa.
ÉS CERT QUE EL POPULISME d'esquerres és tan antic com el de dretes, i que res no ens ha de sorprendre sota el sol de la política, però hi ha una diferència que el fa encara més desagradable. Generalment, els populistes d'esquerres no en tenen prou de vendre mirallets falsos al mercat de la demagògia. A sobre, ho fan des d'una pretesa tribuna de superioritat moral, amb cara de llaga d'estómac, i renyant la impenitent ciutadania, culpable de gaudir del pecat del capitalisme. En aquests casos, i perdonin la confidència, l'estómac se'm revolta, tal vegada perquè estic força tipa dels falsos mercaders que detenten la veritat dogmàtica. Durant dècades de magnífic comunisme, hem pogut patir els estralls de la seva doctrina, i en aquest sentit, sempre em resulta admirable observar com gaudeixen, els actuals comunistes, d'una amnèsia tan generosa.
MESTRETITES, MORALISTES DEL catecisme progre i, a sobre, antisistema. I tot això mentre viatgen a l'estranger en primera, o es traslladen dins d'un còmode cotxe de luxe que paguem tots els ciutadans. El darrer exemple ha estat la petita polèmica que he mantingut amb Jordi Miralles, i que la web E-noticies d'en Xavier Rius ha reproduït amb fidelitat. L'estimat líder d'EUiA -si afegeixen més sigles a la cosa, aconseguiran una fita semàntica- va ser l'altre dia a TV3. Al bell mig de l'entrevista amb Lídia Heredia, va assegurar que ell no és "classe política", i va deixar anar una peroració sobre la maldat del terme, per acabar assegurant que només és "un carter en excedència". Fantàstic.
ALESHORES, EM PREGUNTO, SI LI MOLESTA tant la "classe política", per què li agrada traslladar-se a les televisions públiques en un Audi A6 posat pel Parlament? ¿És lícit que per parlar com a líder d'un partit polític usi un cotxe públic? ¿No s'inquieta la seva ànima de carter comunista en excedència davant d'alguns abusos de l'erari públic que s'han perpetrat al govern que dóna suport? ¿Està bé dedicar 300.000 euros a comprar cotxes de gamma alta? Dimarts, al 59 segons de TVE-2, parlava de les maldats del capitalisme. ¿Deu ser el mateix capitalisme que ha construït els Audis que usa com a "servei públic"? ¿O el mateix que permet encarregar estudis sobre la granota blava a milers d'euros la pàgina? O? La seva resposta ha estat etzibar-me que ell mai no li ha dit a ningú "No sabe con quien está hablando".
JO TAMPOC, SENYOR MIRALLES. Primer, perquè parlo en català, segon perquè difícilment puc dir a algú que no sap amb qui parla (porto la cara posada), i tercer perquè és mentida. Però usar una mentida de fa deu anys, inventada per un cert sector del PP, per intentar justificar les misèries actuals, no em denigra a mi, sinó que el retrata a vostè. I, posats a fer, miri, jo mai no vaig utilitzar el cotxe oficial -que era de gamma baixa- per anar a fer mítings, passejar el cap de setmana o gaudir de l'oci nocturn. No em vengui la moto. Potser vostè és un carter comunista en excedència. Però ha après molt aviat a gaudir dels plaers malvats del capitalisme. I a sobre, tot pagat pels ciutadans.

2008-10-28T09:33:00.003+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Totes aquelles esperances

Ben segur que passarem comptes quan el tripartit s'acabi. Auditarem totes les esperances que durant 23 anys va alimentar la trista oposició al pujolisme, auditarem minuciosament aquests 5 o 6 anys per veure què se n'ha fet, de tota aquella xerrameca. Auditarem la suposada aposta estratègica d'Esquerra, i ho farem des del cotxe tunejat de Benach, fent camí cap a l'apartament parisenc d'Apel·les. Farem comentari del famós eslògan "mans netes" i de tantes coses que es digueren per insultar Convergència. Parlarem de la independència de TV3 i de Catalunya Ràdio, i ho farem amb Montserrat Minobis, Ramon Pellicer, Josep Cuní i la Neus Bonet. Compararem el prestigi i l'audiència que aquests mitjans han tingut en una època i en l'altra. Parlarem de la famosa gestió socialista, per veure si algú sap on para, i del massa temps que es deia que el president Pujol perdia en qüestions identitàries. Parlarem del prestigi de Catalunya a l'exterior, de la pedagogia a Espanya. Del govern amic de Zapatero, i compararem les xifres amb l'era Aznar, aquell suposat desastre. No era tan urgent auditar els 23 anys? Doncs ben segur que auditarem els tripartits i els seus resultats. Després de tants anys de mentir sobre l'honorabilitat dels fills del president Pujol i de la seva esposa, parlarem de l'esmentat frère Apel·les, del tete Maragall, dels germans Nadal, del matrimoni Ceaucescu, de la filla Lluna del conseller Baltasar i de les seves aptituds reals per cobrar 25.479 euros anuals de Presidència; també dels menús de 90 euros del seu pare, i de les autèntiques causes per les quals va ser fulminat Bolaño. Rebuscarem entre deixalles fins a saber què se'n féu, de totes aquelles esperances.

2008-10-03T11:32:00.003+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Els valors del pujolisme

Es torna a parlar dels valors del pujolisme. La feina ben feta no té fronteres, som una nació i amb aquest poble no s'hi juga, el sentit de la responsabilitat, la societat dels deures. I, fins i tot malgrat la crisi, estalviar. L'èxit del pujolisme no va ser, però, un discurs: o només un discurs. La regeneració moral de la política que el pujolisme representà, i que Convergència representa encara, es basa en el fet que el discurs té a veure amb unes actituds. El que compta a la política són les actituds. El que compta és el que fas i el mèrit del president Pujol no fou el discurs de la feina ben feta sinó fer la feina ben feta; el que fou decisiu d'aquells anys no van ser les proclames patriòtiques sinó dotar les institucions d'una solidesa i d'un prestigi que fan que avui tothom entengui -per molt que ens ho vulguin negar- que som una nació. Els discursos sobre valors del president Pujol no haurien tingut cap incidència si només haguessin estat un brindis al sol, no se'ls hauria cregut ningú si no haguessin suposat el minuciós enunciat de la seva activitat política. Si ens hagués exigit capacitat de sacrifici des d'una ànima funcionària, ningú no s'hauria sacrificat. Si hagués agitat la senyera quan li interessava, i la nació no hagués estat sempre la seva única prioritat, Catalunya no hauria recuperat la seva dignitat nacional. Si ens hagués cridat a l'excel·lència des de la mediocritat, ningú no s'hauria esforçat. Hi ha una integritat en la política que reforça la confiança entre el governant i el governat, però aquesta confiança es trenca sense possibilitat de solució quan aflora el frau. No se'ns pot reclamar elit des de la consergeria. L'èxit del president Pujol no fou dir que treballava, sinó treballar dia rere dia. Vull dir que el problema no és el que ens digui Montilla, sinó Montilla.

2008-09-30T09:31:00.002+02:00

Iu Forn. Article a l'AVUI

BENGALES? NO, ERA EL PIROMUSICAL

Això és un cas claríssim d'al·lucinació col·lectiva. Vostè i molta gent com vostè es pensa que dissabte va veure al camp de l'Espanyol una cosa que realment no va veure i, per tant, n'ha tret unes conclusions equivocades.
Tothom escandalitzat perquè van caure unes bengaletes... Coi, ho he dit més d'un cop. Això és la llei de la gravetat, com ja va demostrar en Newton fa molts anys amb una poma. El que seria notícia és que les bengales i les pomes anessin cap amunt. I, a veure, quin problema hi ha amb les bengales? Per Sant Joan, no comprem bengales als nostres fills? I a les festes d'aniversari, què? Abans d'anar a la piscina de boles i el pallasso, no treuen un pastís amb bengales? Que potser aquestes de dissabte eren una miqueta més potents que les dels nens... Sí, però els que les portaven tampoc eren nens. O què vol, paios de 20 anys amb bengaletes infantils i que després ens tinguin un trauma?
Aquí el que passa és que s'estan tapant moltes coses. Per què no es diu que les famoses bengales van ser llançades a menys de 80 per hora, cosa que va evitar a la resta de públic una contaminació de 0,00000000 mil·ligrams per quilòmetre cúbic expirat? I, per què no s'explica que la gent de seguretat va evitar els escorcolls per evitar mals majors? Que jo sàpiga, palpar un cos a la recerca d'armes pren a l'escorcollat l'energia dels seus txakres i això desequilibra l'harmonia feng shui. I la prova que es va actuar correctament és que els "bojos" ni van cremar l'estadi amb tota la gent a dins ni res. Per què? Coi, perquè van poder conservar l'harmonia còsmica que duien de casa.
I el més important de tot: ¿qui podia sospitar que 300 ultres que ja havien provocat incidents fora del camp els provocarien també a dins. Ningú!!! Per tant, felicitacions als responsables de seguretat del camp, als de l'Espanyol i als comandaments polítics dels Mossos. Malgrat vostès, dissabte tothom va tornar viu a casa.

2008-09-03T09:22:00.003+02:00

Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

Arruinar TV3

L’audiència de TV3 ja no arriba ni al 12 per cent. I no és un problema ni de nova immigració, ni de més cadenes, ni de res més que la programació de la televisió nacional de Catalunya és una autèntica porqueria, un insult a la intel·ligència, no hi ha per on agafar-la. Fa pena. El programa de la tarda d’aquest estiu fa venir literalment ganes de vomitar, costaria de trobar una col·lecció d’idees tan pèssimes, de comunicadors tan fallits i d’intel·ligència tan escassa en cap altre programa de televisió. Telescombraria, deixa’m dir-ho, és això. Pura escombraria. La merda és quan no en saps, quan no arribes, quan no dónes la talla, com passa ara amb TV3, amb els seus informatius i els seus programes. I allò de fer sortir despullada la gent a explicar les seves vivències sexuals i els seus traumes? Pura escombraria televisiva, sense cap audàcia. A més a més, TV3 difon una visio del món ridícula, patètica; i una visió provinciana de Catalunya, sucursalista, reduïda a pur folklore dins d’Espanya. La cosmovisió socialista, la cosmovisió cosmopolita, la cosmovisió preintel·lectual d’una esquerra que ha fracassat sempre, i d’un espanyolisme arnat, cursi fins als extrems del borderline, un espanyolisme fins i tot ja superat, de fa molts anys, per l’autèntica Espanya, molt més moderna que aquesta tonteria infinita dels Pellicer i companyia. TV3 és una vergonya. El que ha fet el tripartit amb TV3 ha estat una vergonya, un escàndol, una humiliació com als mitjans de comunicació públics no se n’havia vist mai cap. Hauria de ser delicte arruïnar d’aquetsa manera tan salvatge un patrimoni nacional. Convergència va deixar una programació de qualitat, i no pas sectària perquè de sociates n’hi havia tants com ara. Convergència va deixar una televisió capdavantera, i no es pot dir que el 2003 no hi hagués ja més que molta competènica. Convergència va crear una televisió nacional digna, útil, i forta. El tripartit, com ha fet amb la resta de Catalunya, sense cap mena de pietat, l’ha destruïda. Cal fer esment, també, a què amb Convergència, TV3 no era una televisió espanyola com ho és ara -espanyola i socialista. Socialista sí que ho era una mica, però no espanyola. Quan es deia “al país”, es referien sempre a Catalunya. Cal dir també que Convergència no va fer una televisió sectària, com fastigosament ho és ara. I per acabar cal recordar que tots aquests megasous que cobren personatges com la Rosa Cullell i l’Albert Sáez, es demostren completament inútils. Abans la tele, a banda de ser molt millor, infinitament millor, ens sortia molt més barata. Vom el govern, com la nació.

2008-08-18T09:47:00.001+02:00

Aquest Barça fa trempar! Aquest any sí!!

Nova temporada, nou entrenador, nous jugadors, i tenim equip, un gran equip que fa pinya i no s'arronsa, els culers tenim moltes ganes de títols, molta sed de títols, i podem tornar a ser campions! Ja sigui la Lliga, la Copa del Rei o la Champions, aquest any podem guanyar-ne algun o més d'un. La força i l'il·lusió ens acompanyen, estan de la nostre banda, ho han demostrat els nostres jugadors, i el nostre entrenador, caram amb en Pep! Teníem alguns dubtes sobre en Pep Guardiola com a nou entrenador del nostre primer equip, però tot dubte ha quedat esvaït en molt pocs partits, és un professional de cap a peus, i els jugadors estan encantats amb ell.
Els nous fitxatges, en Dani Alves, en Martín Caceres, en Keita o en Gerard Piqué (ben tornat a casa!), el nostre Capità Puyol, els jugadors de casa com en Xavi, en Bojan, l'Andres Iniesta... I l'Eto'o?? Ha tornat a ser el que era, que n'aprenguin! S'han posat les piles i podem tornar a ser imparables, tornar als millors temps, tornar al Dream Team. Tenim el millor equip del món!
Va passar la moció de censura, sí, i no va prosperar tot i guanyar àmpliament el sí. El Jan continuarà de President, l'hi desitjo molta sort, a ell i als amics d'aquesta junta, alguns dels quals que han entrat nous a aquesta Junta Directiva provenen precissament del nostre món, del mon de les Penyes, com l'Helena Fort, en Xavier Bagués i en Patrick Ausset, que la força els acompanyi, i que tot vagi bé, que res pugui desestabilitzar el nostre Barça, que sigui el que Deu vulgui, però que res ni ningú ens faci perdre aquesta força i aquesta il·lusió que tornem a tenir, de la que tornem a gaudir.
Volem tornar a disfrutar i podem fer-ho, ho farem! Aquesta temporada podem anar al Santiago Bernabeu a que ens tornin algun passadís, podem anar a Roma a per la tercera... Que torni el Barça Campió! Tants somnis i tantes il·lusions per fer, per complir, que res no ens pot aturar. El cor culé cada dia esta més fort i més il·lusionat, això és imparable. Aquest any sí!! Visca el Barça! Visca Catalunya!

2008-08-06T14:46:00.004+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Julio Iglesias és molt millor

Julio Iglesias cantarà el 13 d'agost a Cap Roig. És un cantant fenomenal, i no aquests comunistes cantautors. Alguns m'agraden molt, però si t'ho mires fredament, Iglesias és molt millor. Ja el plantejament estètic és superior. Si Aute, Sabina o Llach surten a cantar amb jerseiots o descamisats, Iglesias no ha pujat mai a cap escenari sense corbata ni sense afaitar. Hi ha unes formes, per Déu Sant! Sobre les lletres, i en contra del que pugui semblar, s'hi troba, per exemple, molt més refinament en Julio Iglesias que en Lluís Llach. Si Pájaro chogüí evoca un nen que en morir es torna ocell als braços amorosos de sa mare, La gallineta és obrera, sindicalista, revolucionària i lesbiana. Tothom sap que m'estimo molt Lluís Llach, però al final, noi, hi ha el que hi ha. Es menysprea Julio Iglesias perquè és de dreta; i se l'acusa d'empalagós, quan algunes lletres de Sabina o Serrat són el museu de la llefiscor. Entre Lucía i Hey, la Preysler té més classe que la Marisol. Això per no parlar de les dones que surten a les cançons de Sabina, aquells putots. Pel que fa a la projecció internacional, Julio Iglesias els ha guanyat a tots; i d'espanyolistes -encara que els d'esquerra dissimulin- tret dels que canten només en català, ho són tots. Si parlem de cançó protesta, les utopies dels cantautors no s'han realitzat mai (per sort!); i en canvi, al món un punt absurd i molt pompós de les cançons de Julio Iglesias s'hi viu com Déu Pare i Senyor. Entre la sordidesa de Calle Melancolía i l'alegria de La vida sigue igual hi ha la mateixa diferència que entre un que s'ha fet ric excitant els pobres a força de repetir no sé quantes barbaritats; i un altre que ja de ben jove fou porter del Reial Madrid i que sempre tingué clar què volia ser quan fos gran.

2008-07-11T15:47:00.003+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Un brindis per la llibertat

Antonio Bolaño era fins ahir la mà dreta de José Montilla i ha hagut de dimitir perquè va filtrar a un diari que Joan Saura tenia previst expulsar el conseller Baltasar del govern. Poca cosa, oi?, però en fi, ja saben de l'atàvic furor que senten els comunistes per fer neteja. Té gràcia quan entre ells s'administren la seva pròpia medicina. Bolaño és alguna cosa més que un socialista. Alguna cosa molt més terrible. Bolaño és un home que va dedicar la seva carrera a atemorir i a amenaçar periodistes. A fer por, i a concretar aquesta por quan no escrivies el que ell volia. Que hagi plegat és una bona notícia per al periodisme i per a la llibertat, tot i que no deixa de ser un signe més de la degradació dels nostres temps que l'hagin fulminat per una tonteria, i que en canvi hagi pogut aguantar tots aquests anys, i tota aquesta dolenteria. Bolaño és una de les icones més representatives de l'estil quinqui del Baix Llobregat de fer política que el David Madí explica al seu llibre. Cau un adversari polític però també un enemic de l'ètica i de l'estètica de l'ofici de periodista; cau un home que s'ha dedicat a amenaçar periodistes i a espantar-los, a fer llistes negres, a proferir amenaces i a acomplir-les. Si aguantes una mica, veus sempre passar els cadàvers dels perversos. Ahir coneguérem la notícia a Semon, dinant amb un amic que vota Esquerra. Ordení Cristal, el tsar Alexandre II el decretà el xampany oficial de la cort imperial russa. Com la família Roederer, també nosaltres hem sobreviscut a la quincalla bolxevic. Brindes amb un que vota Esquerra perquè ha caigut l'esbirro de Montilla i penses que Catalunya encara és possible.

2008-06-30T09:14:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Pepito el del bombo

José Montilla signava ahir un article a la secció d'Esports de La Vanguardia explicant que volia que guanyés Espanya i per què. És mèrit d'aquest diari, i del seu director, haver aconseguit l'escrit presidencial, però Montilla és sense cap mena de dubte l'únic president d'un país normal que es dedica a fer el hooligan i a més d'una nació que no és la que presideix sinó la que ens impedeix de viure amb normalitat; la que ens priva, precisament, de tenir les nostres pròpies seleccions nacionals. Pepito el del bombo, i olé. Sense entrar encara al debat ideològic, cal dir que ni Pujol ni Maragall perderen mai tant les formes institucionals, però és que tampoc ho feren mai ni Felipe ni Aznar. Ahir, sense anar més lluny, també Zapatero oferia una entrevista de fins a 7 pàgines a El País, i es dedicava a parlar de la situació econòmica i de política internacional, i no de collonades. Vet aquí que el que no fa ni Zapatero, el mateix president d'Espanya, ha de venir a fer-ho Montilla, el gran perdedor a qui incomprensiblement feren president uns quants irresponsables. I ja entrant al fet ideològic, Montilla confirma amb articles com el d'ahir que no és gens digne del càrrec que ocupa. No ho és perquè fou humiliat a les urnes, i perquè no defensa Catalunya sinó Espanya, i el partit polític espanyol que més mal ha fet a la nació amb lleis com la LOAPA o volent posar el president Pujol a la presó. "Sostres, sempre dius el mateix!". Mira, de massa poc dir-ho, hem acabat cometent l'error de tractar els sociates d'igual a igual, com si llur únic objectiu no fos eliminar-nos. Sobre la relació de Montilla amb els mitjans, no cal que ens ajudi escrivint bajanades i sí en canvi que deixi de perseguir els periodistes que no li riem les gràcies.

2008-06-19T12:42:00.003+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

El problema del tripartit

Joan Puigcercós ha dit que el problema del tripartit és el boicot Zapatero. El problema del tripartit és el tripartit en la seva essència més profunda. El problema del tripartit és que governa un candidat que fou humiliat a les urnes d'un cop sec. El problema del tripartit és el poc nivell d'aquest president, i l'actitud entregada que fins ara ha tingut Esquerra. El problema del tripartit és Esquerra, que ha donat el govern de Catalunya al partit de quinquis del Baix Llobregat, segons l'expressió quirúrgica del David Madí. El problema del tripartit és un president incapaç de liderar res. El problema del tripartit és que Esquerra, amb Carod al capdavant, sembla que només sigui al govern per cobrar i per callar, per mantenir el poder a qualsevol preu encara que aquest preu sigui la total degradació de la nació, sense excusa ni pretext. Què ha fet fins ara Esquerra? Quin gest? El problema del tripartit és que hi hagi comunistes que tot ho malmetin, per exemple la policia, amb la seva acció política terrorífica, amb una total ineptitud, amb tanta ineptitud que fins i tot fan bona l'anterior consellera d'Interior, Montserrat Tura. El problema del tripartit és que no té cap projecte ni cap relat ni cap desig d'una Catalunya millor. Només respon a una tristíssima col·lecció d'ambicions de curta volada, d'agres ressentiments i de limitacions intel·lectuals que han acabat engendrant un govern afrós, que desacredita Catalunya i els catalans davant del món sencer. El problema del tripartit és el tripartit. El problema del tripartit no ve de fora sinó que és dins. Espanya ens roba i ens ocupa, és cert. Però feia molt de temps que ni els espanyols no ens ofenien ni ens denigraven d'una manera tan menyspreable i tan greu.

2008-06-11T09:54:00.000+02:00

Això amb el President Pujol no passava!

2008-05-26T08:49:00.002+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

La pluja i l'Indiana Jones

Steven Spielberg ha explicat per presentar les darreres aventures del doctor Jones que després d'haver fet La llista de Schindler no es veia amb cor de tornar a usar els nazis de dolents de guinyol, i és així que en aquesta ocasió l'Indiana lluita contra els comunistes, criminals molt pitjors i d'herència molt més sinistra i que encara és viva. Fins i tot de jueus, en mataren més que no pas Hitler. Bé, la crítica catalana i l'espanyola han rebut amb total fredor aquesta quarta i esplèndida pel·lícula de l'heroi que interpreta en Harrison Ford. És la pedanteria dels hereus intel·lectuals dels pitjors assassins de la història. Les males crítiques són revenja per haver tractat els comunistes d'enemics. De dolents, que és el que són. Idèntics als nazis en mètodes i intencions, el mateix deliri de destrucció. L'Indiana Jones que acaba d'estrenar-se no ha agradat a la intel·lectualitat catalana ni a l'espanyola perquè és un mirall de la misèria moral d'on provenen. També els nostres governants són hereus del comunisme: de l'anarquisme, del maoisme, de Bandera Roja o del PSAN; tots ben dolents, com els que l'Indiana combat. En lloc d'una calavera de vidre han fet el ridícul amb l'aigua, i després de tant d'obscurantisme vident s'ha imposat la tradició del vell refranyer: "Al maig, cada dia un raig". Contra la retòrica sostenible, l'aigua beneïda que cau del cel. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat. Heretges, feu el signe de la Creu! Fins i tot la meteorologia és convergent. L'Indiana i la pluja desemmascaren comunistes a Catalunya i arreu del món. No hi havia canvi climàtic: era una conspiració. Patton feia bé de voler continuar fins a Moscou. Ompliu les piscines amb l'eufòria de Hemingway quan alliberà Place Vendôme.

2008-05-23T08:49:00.002+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

La llei Berlusconi

Tothom li diu racista a Berlusconi, però pocs s'han llegit la seva llei. Amb la dreta es veu que no cal, n'hi ha prou de dir-li racista, xenòfoba i nazi. Més enllà del rebot caprí, apel·lo a la sensatesa de les persones normals: es tracta d'una llei necessària. Converteix la immigració il·legal en delicte i hi ha una pena de 4 anys de presó. Si considerem il·legal una cosa, bé hem de poder penar-la. O és que ja ens va bé el campi qui pugui i cap possibilitat d'imposar l'ordre? S'expulsarà un estranger condemnat a més de 2 anys. Hi ha una polidesa a observar quan vius fora de casa, no? I un cert dret a fer prevaler les normes de la tribu, esclar. Per a qui llogui un pis a immigrants il·legals, 6 anys de presó i la propietat confiscada; manera d'evitar abusos i màfies. Els pares que posin llurs fills a pidolar seran castigats amb 3 anys de presó i se'ls retirarà la pàtria potestat. Només faltaria! Sigui nacional o estrangera, cal sempre protegir la infància. Aquests són els aspectes més destacats de la llei, però la seva característica més rellevant no és l'enduriment penal sinó la voluntat de fer-la complir. Això és el que espanta. Perquè posa en evidència la manca de coratge dels altres països europeus i el mal que ha fet l'esquerra, que, per seguir semblant solidària, ha afavorit abusos, explotacions, indigències i màfies. Berlusconi protegeix Itàlia però també els immigrants, per la via de no enganyar-los amb falses esperances i de perseguir els qui gràcies a la no aplicació de la llei n'abusaven. Berlusconi exerceix el seu dret a reivindicar Itàlia i les normes de conviure-hi. Europa s'ha tornat tan relativista i covarda que l'autoritat espanta. Tota rectitud es banalitza, per mandra. I tot coratge es criminalitza, perquè ens fa vergonya no estar-ne a l'alçada.

2008-05-14T14:27:00.006+02:00

Recordant Frank Sinatra

Avui és compleixen 10 anys de la mort de Frank Sinatra, el cantant més gran de tots els temps: La Veu. El meu cantant favorit, la meva veu favorita. Recordo tot just els moments en els quals vaig assebentar-me de la seva mort, a les 14:30 del 14 de maig de 1998, a traves del Telenotícies de TV3, acabava d’arribar feia poca estona de l’institut, i com cada migdia abans de dinar mirava les primeres noticies des de la televisió de la meva habitació.
Aquell Telenotícies el tindré sempre gravat a la memòria, la primera i més extensa noticia va ser la seva mort. El corresponsal de TV3 era en directe a les portes del Cedars-Sinaí de Los Angeles anunciant la mort d’un dels meus ídols, i aquell noi de 15 anys, apunt de complir 16, va plorar, molt, com sí és tractes de la mort d’un familiar o un amic.
Quan mort algú a qui admires amb molta intensitat, per més que sigui una persona que potser no tindràs mai l’oportunitat d’intercanviar encara que siguin dues paraules, o de poder encaixar-li la mà, et dol com sí hagués mort algú molt proper a un mateix, i a mi em va passar, i no recordo que m’hagi tornat a passar mai, però amb ell si, amb el Senyor Sinatra si. Puc ben dir, que a aquesta vida sols m’he quedat amb moltes ganes d’haver fet una cosa, la qual no podré realitzar, i és assistir a un dels seus increïbles concerts.
El passat mes de novembre vaig poder reviure d’alguna manera com deuria ser un dels seus concerts, no en solitari, si no amb els seus inseparables Dean Martin i Samie Davis Jr. al assistir a la primera filera de l’espectacle de tres fantàstics imitadors del Rat Pack, el The Rat Pack: Live from Las Vegas, va ser al·lucinant el nivell de perfecció dels seus cantants, tant musicalment com físicament, doncs eren pastats a ells.
Estic totalment convençut que mai hi haurà cap més cantant com ell, el Deu de la musica, algú que va ser capaç de fascinar no sols per la seva veu, si no per la seva vida personal, a vegades emocionant, a vegades polèmica. Diuen els seus detractors, per retreure-li alguna cosa, que era membre de la Màfia, que tenia molt bones relacions amb els capos Lucky Luciano i Sam Giancana, doncs si era cert, la Màfia era bella, molt bella.
Frank Sinatra sempre va viure a la seva manera i el que és segur, que mai deixarà d’existir als cors dels milions de persones que l’admirem i admirarem sempre.
Always in my heart, Mr. Sinatra.

2008-05-12T08:24:00.003+02:00

I MÉS VERGONYA...

HO HEU VIST AIXÒ!?!? HO HEU VIST!?!? LA MARE QUE ELS VA...

2008-05-08T06:53:00.001+02:00

VERGONYA!

2008-04-23T09:40:00.007+02:00

Parlem de Montornès

Ahir a la tarda-vespre és va fer la presentació del DVD “Parlem de Montornès: Memòria del Segle XX” el qual recull l’història del meu poble durant tot el darrer segle mitjançant un total de 18 entrevistes fetes a persones grans de Montornès, algunes d’elles malauradament, per llei de vida ja no son entre nosaltres, doncs les entrevistes és van realitzar al llarg de l’any 2006.
Tot l’acte va ser molt emotiu, em van saltar les llàgrimes en més d’una ocasió, sobretot al veure a la pantalla alguns amics i coneguts que ja no hi son, i veure i escoltar com explicaven amb tanta naturalitat davant la càmera, com si encara fossin entre nosaltres físicament, com veien el poble, el nostre poble, al llarg de tants i tants anys, i de tanta i tanta història.
Vaig poder veure l’amic i company Jaume Llorens, que ens va deixar l’estiu passat, amb el qual havíem compartit tants anhels i tantes converses, vaig veure en Mariano Altimira que ens va deixar fa escassament un any, el qual sempre recordaré per la seva simpatia i aquell fer de poble, dels antics del poble que ja no hi son entre nosaltres, i dels quals guardo tant bon record, com d’en Sadurní Blanchart, d’en Marcel·lí Blanchart, de l'Esteve Mogas, d’en Celestino, d’en Serafí Torné, d’en Lluís Tort, d’en Sadurní Cuadradas, etc. I de tants i tants d’altres que amb el pas dels anys ens han anat deixant, i sempre els mantindré vius en la memòria.
L’història d’un poble, l’història d’un país, l’escrivim les persones. Aquelles persones que amb el dia a dia som d’una forma o altre fidels a fer tirar endavant el present i el futur, i per tot plegat és molt important no perdre mai de vista alló que hem sigut i alló que som, “qui perd els orígens perd identitat” tal i com reafirma el cantant Raimon a la cançó “Jo vinc d’un silenci”, i és precisament això el que no em de perdre mai, els nostres orígens, la nostre història.
Evolucionar, sí, i molt! Peró amb cura, molta cura de no perdre els valors que ens han marcat totes les persones que ens han envoltat i que ens envolten. Agafar de tots i cadascun les coses més bones que ens varen poder ensenyar, les que ens ensenyen i ens ensenyaran.
Per cert, avui, dia de Sant Jordi, fa 9 anys que vaig entrar en política, que vaig entrar a militar a Convergència i a la JNC, tenia 16 anys, ara vaig cap els 26.
9 anys molt intensos, és diuen aviat, i tantes coses per fer, i tanta il·lusió, per vosaltres, per nosaltres, queda molt per fer, molt per aprendre. Anem per feina!

2008-04-15T09:02:00.004+02:00

Meno male che Silvio c'e!

Victòria aplastant de Silvio Berlusconi a Itàlia, chapeau! No m’en amago, sempre he admirat les persones emprenedores i que han arribat a dalt de tot des d’abaix, del no res, per més que els hagin titllat de fer les mil i una maniobres fosques, aquests que tant parlen i escriuen sense cap prova factible, primer que ho demostrin, i després ja en parlarem!
Personatge controvertit i carismàtic, sense pels a la llengua, un tarannà que trobo a faltar a la política, i més a casa nostre, molt avorrida últimament, massa hi tot, on no hem deixa’t de veure com la colla “progressista i d’esquerres” no deixen de pifiar-la dia si i dia també, pena, molta pena.
Berlusconi ha aconseguit alló que anhelo que passi a Catalunya, escombrar tots aquells que sols obrir la boca creuen sentir-se superiors a la resta de mortals, sols pel fet de ser “progressistes i d’esquerres”, n’estic cansat de sentir sempre la mateixa cançó, i que aquests mateixos s’ocupin més de salvaguardar les seves cadires, els seus sous i els seus cotxes oficials, abans que mirar i possar-se a treballar pel nostre país, que crec que també és el seu, doncs per a mi, tal i com sempre ha reivindicat el President Pujol: “català és tot aquell que hi viu i treballa a Catalunya, i s’en vol sentir”, i no sols quedar restringit per als que hi hem nascut.
Quina escombrada a l’esquerra hipòcrita! Fora comunistes! Chapeau Silvio, chapeau! Menys mal que hi ets per demostrar a tot el mon que democràticament és pot vèncer a la rancúnia, a la hipocresia, a tots aquells que sols fan mal amb els seus plantejaments antics i que és creuen superiors a tot aquell que no pensa com ells.
Anhelo que ben aviat passi alguna cosa similar al meu país, mentrestant, a anar per feina, molta feina! No deixar ni un moment de lluitar contra tots els hipòcrites del Tristpartit, que sols han fet i fan que enfonsar alló que tant hem estimat i estimem, Catalunya.
Gràcies Silvio! Gracie mile Cavaliere!

2008-04-03T07:52:00.002+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

La tempesta perfecta

Com voldria que descarregués a Catalunya una gran tempesta, la tempesta perfecta. No pas perquè ens falti aigua, perquè és mentida que ens en falti. Avui mateix la Fundació Catalunya Oberta publica un editorial explicant que en tindríem tanta com volguéssim si la prenguéssim del Roine. No caldria cap despesa pública perquè 2 empreses privades, una catalana i una altra de francesa, s'encarregarien de fer les obres del transvasament, i recuperarien la inversió amb la concessió de la gestió de l'aigua que caldria concedir-los, tal com ara la té Aigües de Barcelona, durant el període de temps que calgués per compensar-ho. Als catalans, el metre cúbic d'aigua no ens costaria ni un cèntim més que ara. Un estudi de la Fundació, encarregat al president del Foro del Agua, José María Fluxá, un dels grans experts en la matèria, certifica la viabilitat d'aquest projecte i en aquestes condicions. Com m'agradaria que descarregués a Catalunya la tempesta perfecta. I no pas perquè ens falti aigua, que si volguéssim la tindríem tota, sinó perquè aquesta gran tempesta s'endugués la classe política que ens està destruint la nació. La classe política que crea situacions d'emergència nacional i encabat fa veure que són fenòmens de la natura. Aquesta mendicitat política i intel·lectual, fosca tropa d'incapaços. Ah, quin desig sento d'un gran aiguat que ens retorni el trepitjat prestigi, el dret de poder apel·lar al teu govern amb orgull i amb esperança. Una gran, gran tempesta que arrenqui la pell morta i que ens retorni el nom a cada cosa. Tots els noms i totes les coses que estimem i sobre l'amor per les quals hem assentat els fonaments de la pàtria. Tots els noms, i un president que sàpiga pronunciar-los.

2008-02-21T07:36:00.003+01:00

Jordi Pujol. Article a l'AVUI

No m'abstindré ni votaré en blanc

Unes eleccions són sempre un gran exercici de responsabilitat. Que es fa votant, no abstenint-se. L’abstenció equival a renunciar a una part de la pròpia naturalesa de ciutadà, a la capacitat d’incidir en el bon funcionament de la societat, fins i tot a la capacitat de vetllar pels propis interessos. L’abstenció es pot explicar o bé per desinterès per l’interès general –i per tant per dèficit de consciència cívica–, o bé per motius menys criticables però també negatius: per cansament, per enuig o per desànim i renúncia. És a dir, per arguments com “no val la pena” o “no hi ha res a fer”. En qualsevol cas per renúncia i dimissió.

És veritat que el vot en blanc té un altre significat. No significa rebuig a exercir el dret, i en un cert sentit el deure cívic de votar, sinó una manifestació, en general, de desacord i de falta de confiança. Que de vegades es pot entendre. Que en la situació actual del país es pot entendre. Però que no aporta res, que no ajuda a superar la situació de desconcert que hi ha. I si com és de suposar aquest acte de reprovació es produeix sobretot entre la gent a qui més dol la situació actual pel que representa de menysteniment i de perjudici envers Catalunya i els drets i interessos dels catalans, el vot en blanc, indirectament però efectivament, jugarà a favor d’aquelles forces polítiques que durant els darrers quatre anys han actuat en termes o bé de desvetllar hostilitat contra Catalunya o d’incomplir els seus compromisos econòmics i polítics envers el nostre país o que de Catalunya els hagi interessat no tant el seu govern com la seva utilitat com a munició en la confrontació política i electoral. A Catalunya i a tot Espanya.

I a això, repeteixo, hi podria contribuir una proporció alta de vot en blanc.

Hi ha gent a casa nostra tocada per una certa decepció. S’entén. Però el país té recursos humans i econòmics, tècnics i culturals, socials i espirituals per remuntar la situació. Però no a través de la dimissió o de l’abandó. Cal que hi pugui haver gent a Madrid i a Catalunya que segueixi tenint la defensa del nostre país com un objectiu prioritari. I a les enquestes que aquests dies surten a tants diaris, tot i ser crítiques amb pràcticament tothom –també amb els partits catalanistes–, deixen clar que la gent continua creient que segueixen essent ells els més disposats a defensar Catalunya. I els més capaços.

És per tot això que de la manera menys partidista possible –pensant més en l’interès del país que en cap altra cosa– crec obligat deixar ben clar que el 9-M no m’abstindré. Ni votaré en blanc. Entenc les raons dels qui ho defensen però crec que és un gran error. Un greu error. I que cal deixar de banda el mal humor, el desànim i fins i tot potser la ràbia. Catalunya no necessita un vot testimonial o de lliçó de maneres. Catalunya necessita un vot que pugui ser utilitzat al servei dels seus interessos i del respecte que se li deu.

2008-01-29T07:11:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

"Sei una merda!"

Brutal la caiguda de Prodi, que ha abusat de la paciència dels italians amb la seva casposa política socialdemòcrata. Cau un tòpic més de l’esquerra caduca, superada per les circumstàncies, per la raó, i sobretot pel ritme sensual i victoriós de la llibertat. Cau Prodi després d’haver-se intentat aferrar penosament al poder, preferint afavorir l’organització del pollastre abans de dimitir com faria un home decent si sabés que igualment el tombarien. No, Prodi va dinamitar qualsevol prestigi que pogués quedar-li i queia humiliat al Senat mentre els partits de la Casa de la Llibertat brindaven amb xampany. Era la Traviata! “Sei una merda!”, li cridà un senador adversari per posar l’epitafi exacte a la finida era. Després de tantes crítiques vessades contra Berlusconi, després de l’ombra de tants dubtes, i d’aquesta eterna arrogància de l’esquerra que sempre parla com si fos segur que quan mani sabrà fer les coses millor; després de tantes i tantes argúcies, brutícies i mentides cau Prodi com cauen a trossos els dogmes de la socialdemocràcia estèril que mai no ha resolt cap problema. Les ampolles de xampany destapant-se de joia i eufòria eren la banda sonora de la llibertat obrint-se pas entre tanta misèria moral per fi derrotada. Era bonic imaginar que això passava a Catalunya. Era bonic imaginar l’alegria escumosa del xampany celebrant la caiguda d’aquest govern de funcionaris i espanyols. Després de tanta decepció i tanta ignorància, de tanta incompetència i de tanta estultícia, Catalunya necessita una jornada de glòria que la desperti i l’esperoni, bombolles d’amor i d’esperança. Veurem, veurem caure la foscor d’aquest govern amb llapis a l’orella i bata blava. El xampany pletòric anunciarà el final de més de 4 anys d’humiliació.

2008-01-25T07:40:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Fer el ridícul

Prescindint de discrepàncies ideològiques Saura és però que molt justet i amb la detenció dels islamistes ha fet el ridícul i l'ha fet fer a Catalunya sencera. Si l'hagués fet jo, l'espantós paper de Saura, no tornaria mai més a sortir de casa. M'amagaria sota el piano de tantíssima vergonya. El conseller de l'Interior té unes capacitats molt per sota del que exigeix el seu càrrec. No és res que no sabéssim, però dimecres va tocar fons, fent el ridícul més bèstia que li he vist fer mai a un conseller de l'Interior. Si a primera hora de la tarda es feia fer una pregunta pel seu grup parlamentari sobre les famoses detencions, i deia que tenia la certesa que els islamistes no preparaven cap atemptat imminent, cap allà a quarts de 7 sortia el jutge a dir que els terroristes volien atemptar dissabte, el dia que els caçaren mateix. És a dir, 3 dies abans que Saura digués que no hi havia res. Aquesta manca de rigor, aquesta deficiència política tan clamorosa, tan evident, és impròpia d'un govern seriós. Ja sé que el de Catalunya no ho és, i que Saura és un número més del circ en què aquests funcionaris romanesos han convertit la nació. Però fins i tot entre pelacanyes hauria d'haver-hi els codis mínims d'algun honor i Saura hauria de ser cessat per incompetent. Si continua serà per mor de les necessitats aritmètiques del tripartit, i voldrà dir que Montilla prefereix salvar el cul a fer prevaler la dignitat nacional: i per tant, en endavant, no podrà reclamar cap respecte perquè haurà estat ell el primer a no respectar ni la dignitat de les institucions ni el dret dels ciutadans a no sentir vergonya del seu govern. Per cert, les detencions van poder-se fer gràcies als serveis policials francesos. És a dir, gràcies a la suposadament frívola França de Carla Bruni i Nicolas Sarkozy. Cauen els vells enemics dels valors d'Occident: els islamistes i els tòpics de l'esquerra pudent.

2008-01-02T14:42:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

La quota magribina

El diputat magribí que tenen de quota els sociates ha dit que el vídeo electoral de Duran i Lleida és racista. Li recomano al senyor diputat una mica més d'humilitat, primer perquè prové d'un país on el racisme i el tracte humiliant a la dona són el pa de cada dia, i després perquè, en general, els magribins que arriben a Catalunya són els primers racistes que no aprenen el català i es comporten d'una manera que en moltes ocasions acaba tenint conseqüències penals. Vull dir que potser si no hi hagués tants magribins delinqüents els vídeos de Duran parlarien d'altres afers. Potser si fossin una mica més amables amb nosaltres, nosaltres seríem encara més amables amb ells, i mira que ja ho som molt. No crec que per definició un magribí sigui un delinqüent però sí que no és ningú per dir-li racista a un dirigent de la primera força política de la nació. Encara hi ha classes, i trajectòries. Una cosa és que els socialistes tinguin un magribí de quota per fer-se els cosmopolites, i l'altra és que s'instal·li a Catalunya la quota magribina de no poder denunciar els inconvenients d'aquesta immigració. És com la propaganda de dir-nos cínics perquè ens queixem d'ells però després els volem per a les feines més baixes, tal com els espanyols diuen que Catalunya va aixecar-la la mà d'obra andalusa. Les feines més baixes? Però què volen fer, tan justets com ens arriben? D'advocats sense saber escriure? De metges sense saber llegir? Encara serà culpa nostra que hagin de fer de paletes! El diputat de quota més aviat hauria de donar-nos les gràcies per l'enorme esforç d'acollida que sempre hem fet els catalans i deixar que les lliçons les donem els que respectem els drets humans i cada dia alimentem i eduquem més magribins que han hagut de fugir d'aquell niu de misèria política i moral que és el Marroc i els seus governants.

2007-12-28T09:34:00.000+01:00

Iu Forn. Passa-ho! Article a l'AVUI

LAPORTA, EL SARKOZY CATALÀ

I quan vostè ha llegit el títol de l'article ha dit: "Uaaaala, com s'ha passat avui. Com es nota que és el dia dels Innocents!!!". Doncs no és cap innocentada. Imagini's Sakozy caminant, movent-se, parlant. I ara imagini's Laporta. ¿No troba que tenen en comú un aire, un estil, una manera de fer, unes formes?
I ara segur que pensa: "Si, sí, però Sarkozy té una Bruni i Laporta no". Té raó. Però Laporta té un cunyat. I ara és quan em diu: "No fotem! Em compararà el glamur de la Bruni amb el del cunyat? És clar que no li penso discutir el nivell de glamur de la Bruni i el del cunyat. Més que res perquè no hi ha res a discutir. El que sí que li dic és que, per a segons quines feines, no li nego que una Bruni és imbatible. Ara bé, per a segons quines altres, l'imbatible és el cunyat. Jo que mai he estat un enamorat seu, li dic: fixi's en què s'ha convertit el vestidor blaugrana des que ell no manega per allà baix.
Sarkozy i Laporta són exponents d'aquesta nova manera de fer que busca més l'efectisme que els resultats reals i on és més important vendre'ns nervi, moviment i gestos que realitat. Per entendre'ns, seria "paraules i no fets".
Sarkozy va anar al Txad, va baixar d'un avió amb cara de "deixeu-me sol", va fer dues posturetes i va endur-se les hostesses de Girjet quan faltaven cinc minuts per ser alliberades sense necessitat de cap James Bond de pa sucat amb chopped. Mentrestant, als de L'Arche de Zoé els han condemnat a 8 anys de treballs forçats. I sí, potser ara els extradirà, però ningú els treu la presó i la condemna.
Laporta ens mareja amb el modern PowerPoint, però ha estat incapaç de veure que Ronaldinho és, des de fa una temporada i mitja, una taronja espremuda. Sí, el brasiler ha estat una gran taronja, però ja ha donat tot el suc que tenia. ¿Té sentit guardar tant de temps una taronja seca?
Cada moment produeix els seus homes (i les seves dones) i ara toca que les gallines es moguin molt però que d'ous ni un. Bé, doncs, deu ser qüestió d'acostumar-s'hi, oi?

2007-12-07T07:22:00.000+01:00

Jaume, et trobarem molt a faltar

Ahir, 6 de desembre de 2007, al municipi de Sânt Petru (Romania), Jaume Josep Puig i Fernández, un gran amic i gran patriota ens va deixar, a l'edat de 54 anys.

(Ampliaré l'article més endavant, ara no m'hi veig amb cor)

Jaume, sempre al nostre cor!!

2007-11-26T07:00:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

La nació sense màscares

Artur Mas ha recuperat el lideratge de la política catalana. Esquerra s'ha quedat desconcertada i cada vegada són més tenebroses les excuses per no assumir el pacte nacional. Els sociates estan histèrics perquè ja ningú no perd el temps parlant d'esquerra o de dreta d'ençà que Mas ha situat el centre de gravetat del debat públic en el dret a decidir, és a dir, en l'eix Catalunya/Espanya, que mentre no estigui resolt és l'únic que importa. Primer curem el càncer, després ja ens ocuparem del refredat. I en aquest eix, el PSOE es queda a Catalunya arraconat amb el PP, al bàndol dels espanyols. Ara ja no hi ha més nacionalistes, sobiranistes, independentistes o autonomistes. Hi ha només dos bàndols: Catalunya i Espanya, catalanistes i espanyolistes. Després de tants anys de viure d'enganys, el PSOE de Catalunya ha quedat finalment desemmascarat i vet aquí que, caigudes les disfresses, surt a la fotografia al costat del PP. Ja deia Pla que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Tal com el catalanisme polític s'ha hagut d'entendre fins ara amb governs espanyols d'un i altre signe, però sempre en favor dels interessos nacionals, l'espanyolisme polític que PSOE i PP representen s'ha unit sempre per mirar d'eliminar-nos: vet-ho aquí per enèsima vegada. Hi ha matisos, esclar, perquè el PP no ha fet mai la LOAPA ni ha intentat posar a la presó el president de la Generalitat. Però és igual. Artur Mas va arrencar, amb la seva conferència, les màscares dels actors polítics de Catalunya. I com sempre, però ara sense poder dissimular-ho, els espanyols han quedat a una banda i els catalans a l'altra de la gran línia divisòria, per fi clarament dibuixada. Ningú no vol sotmesa la seva pàtria. Els carcellers a una banda i els presoners a l'altra.

2007-11-23T07:11:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Delort contra els Mossos

La mort d'un jove a mans de feixistes espanyols no va ser el motiu de la manifestació d'aquests salvatges que fan dir-se antifeixistes sinó l'excusa per confondre's amb la massa i destruir la ciutat. 22 mossos ferits per culpa de la permissivitat política que la conselleria d'Interior té amb grups antisistema. Coses de l'Imma, suposo. Era una manifestació il·legal perquè no estava autoritzada, però el secretari general de Seguretat, Joan Delort, ha reconegut que va donar l'ordre de no carregar per evitar mals majors, i que la va mantenir inclús quan els Mossos el van informar que els manifestants s'havien armat amb ampolles i les tanques de ferro d'un obra que havien trobat al pas de la marxa. Amb aquestes armes, 500 metres més enllà, van destrossar els voltants de la conselleria d'Interior i van ferir els 22 mossos, 1 dels quals va quedar inconscient després de rebre diversos cops d'ampolla al cap. Delort s'havia especialitzat fins ara a desprestigiar els Mossos fent-los aparèixer com a culpables, quan en realitat eren herois, en episodis com els de la comissaria de les Corts. Recordem que aquells 4 mossos, que van fer impecablement ben feta la seva feina de reduir un delinqüent, sense cap excés i amb tota la diligència, estan encara, vergonyosament encara, suspesos de sou i feina a l'espera que se'ls jutgi. Ara Delort s'està especialitzant no només a desprestigiar la policia sinó a posar-la en perill com va passar dissabte. I en lloc de dimitir, que és el que hauria de fer, es dedica a perseguir els mossos que gosen denunciar el mal terrible que Interior està fent a la nostra policia. Delort va ser nomenat per Convergència, mantingut per la Tura i ara fa el que sigui per seguir surant amb Saura. Fins i tot carregar-se el prestigi dels Mossos, i els mateixos Mossos.

2007-11-21T06:55:00.000+01:00

Xavier Bosch. Article a l'AVUI

La Casa Gran d'Artur Mas

Una hora i vint-i-set minuts de conferència. Quaranta-set folis i un repicó personal . Tot això és el que li va caldre a Artur Mas per refundar el catalanisme. Ho va fer convidant tothom a "la Casa Gran" en una sala que, paradoxalment, va quedar petita. A la pantalla, cap eslògan de CiU. En alguns moments -comptats- de la conferència, però, les consignes van sonar a míting i les invectives als rivals polítics hi eren sibil·linament col·locades. Més enllà de les metàfores, una mica puerils, el discurs va ser valent i l'anàlisi dura. Artur Mas, des de l'oposició forçosa, aposta per la nació plena, per fer de Catalunya un país capdavanter i, sobretot, pel dret a decidir. Fa una clara crida a l'acció, més que a la reflexió, cap al sobiranisme. És una aposta de radicalitat democràtica que cal no menystenir i que va més enllà de les posicions de centre. Una reorientació del president de CiU que, segons com, pot fer que ERC senti envaït el seu espai o que Unió Democràtica se senti lleugerament incòmoda.
Com a invitació a la suma d'esforços la conferència de Mas va ser un exercici molt vàlid. Cal que no es quedi ni en les bones intencions, ni en un brindis al sol, ni que sigui només una nova manera d'obtenir pàgines de diaris per a una formació que veu com, des dels bancs de l'oposició, li costa més tenir notorietat. En el discurs de Mas hi ha bona fe, bones intencions i ganes sinceres de demostrar que la seva raó de ser és servir el seu país des del lloc que sigui, com fa tanta i tantíssima gent anònima. Ara cal saber dues coses: qui s'hi sumarà des d'altres formacions polítiques? (em temo que es quedarà sol) i ¿amb quins mitjans arribarem a aquestes ambicions legítimes d'eixamplar i radicalitzar la taca d'oli del catalanisme? Ens cal el full de ruta per saber, sobretot, com ens ho farem per arribar a seduir una majoria de ciutadans de Catalunya. Aquesta és la clau. La teoria dringa bé. Ara cal posar-ho en pràctica.

2007-11-09T07:15:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Volem les estrelles

Fa uns dies parlava del David Madí i ara ha tret un llibre que es diu Democràcia a sang freda. Es tracta d'un llibre en favor de la política com a eina per fer un món millor, un llibre valent però sobretot en favor de la valentia, i finalment un llibre que defensa els valors de l'excel·lència, de l'ambició i de l'amor que poses a fer les coses com a centrals per construir una societat i una nació. Sobretot a la primera part del text hi ha algunes descripcions de determinats personatges de la política catalana, com Carod, Huguet, Benach, Puigcercós, els germans Maragall o Montilla. Aquestes petites descripcions, d'altra banda tan austeres i objectives, han generat enceses expectatives al voltant del llibre. Però aquest llibre no serà un escàndol sinó un èxit, i encara que 4 periodistes poc audaços es quedin amb els aspectes més anecdòtics del text, els lectors atents hi sabran trobar una formulació de nació i una jerarquització de valors que va fins i tot més enllà de la política i del cas exclusiu de Catalunya. Madí ha fet un llibre que eleva el vol tan arran de terra que han dibuixat la trista banda d'incapaços que en l'actualitat ens governen. És un llibre dur, però encara és molt més dura la misèria política, intel·lectual i moral per la qual Catalunya ha de transitar. Vull dir que hi ha qui ha dit que aquest llibre tanca les possibilitats polítiques de David Madí per dir massa veritats i de manera tan descarnada, i jo penso que els que no haurien de tenir cap possibilitat política són els tristos protagonistes de les veritats que Madí explica. El David ha fet un diagnòstic dur de l'actual situació política: tan dur com la situació és. Però aquest llibre és sobretot la definició d'un camí i d'una esperança. Entre tanta desolació feia temps que no ho deia, són temps per a herois catalans i volem les estrelles.

2007-11-02T11:24:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

La grandesa del David

Si algú com el David Madí s’hi dedicava, vaig pensar que la política havia de ser segur un ofici noble i honorable, i és així que vaig començar a escriure sobre política. Ben segur que el David representa un partit i un líder però el que el situa molt per damunt de la majoria de la gent que treballa a la política, dins i fora de Convergència, dins i fora de Catalunya, és la noblesa de fons, la profunditat de les seves conviccions, l’íntim desig d’un món millor i la total generositat amb què està gastant els millors anys de la seva vida al seu país. Costaria de trobar algú tan capaç a la política catalana com el David Madí, però seria impossible de trobar una lliçó d’amor més bonica que la que ell representa. En un país de polítics prealfabets i funcionaris, on preval l’interès mercenari molt per damunt del que li convingui a Catalunya, David Madí és un accent de bondat i de grandesa, una manera de creure-hi que dignifica la política i fa venir esperança en els homes. Alguns diuen que es dur i és veritat que la determinació és una de les seves característiques. Alguns li diuen arrogant i és veritat que als mediocres els ha de ser més fàcil dir-li arrogant que no pas admetre que són ells que són un poc subnormals. Però la seva principal virtut és la tendresa i fer política com qui bressola un nadó. El mateix amor, la mateixa dedicació. La principal aportació del David Madí ha estat l’enteresa, la dignitat, el coratge, el sacrifici que ha dedicat a servir la nació. Haver aguantat sense queixar-se tota mena d’atacs personals i de mentides i mentiders i no haver defallit mai. A Catalunya és infinita la llista de gent que s’han enriquit de diners, vanitat o poder gràcies a la política. En canvi són molt pocs els qui com el David han enriquit la política sense cap altra compensació que l’orgull de ser el millor.

2007-10-30T09:43:00.000+01:00

Estem amb tu, i volem escoltar-te

Sovint és parla de la poca connexió que poden tenir els veïns i veïnes per poder interactuar juntament amb els representants polítics, ja sigui al nostre Ajuntament com a les diferents forces polítiques que hi son representades. Com és el cás de la nostre, que hi som des de fa molts anys.
Son moltes les persones que d’una forma o altre voldrien poder contactar amb aquests representants polítics, però potser no en saben la formula més adecuada, doncs a nivell general potser no arriba l’informació com tindria que arribar-hi. I son moltes les bones idees que és perden pel camí.
És per tot aixó que des de CiU de Montornès hem restructurat el nostre organigrama, amb la creació de diverses comissions que tindran que vetllar en els seus diferents ambits de quines son les inquietuts i mancances que tenim actualment, i a ón tu mateix/a puguis dir la teva, perquè Montornès funcioni.
Aquestes comissions son formades per homes i dones com tu, tots veïns i veïnes de Montornès, els quals des de fa molt o poc temps, s’han unit a través de CiU per poder millorar dia rere dia el nostre poble. Doncs som plenament conscients que sense l’aportació d’idees, inquietuts, queixes, etc. De tots i cadascún dels nostres veïns, no podriem millorar el benestar de les persones, i segur que sí tots col·laborem, podrem fer coses molt positives per Montornès.
La forma més directe de contacte amb tu será a peu de carrer, però també volem, que després de llegir aquest article puguis col·laborar amb nosaltres des d’ara mateix, trucant-nos al numero de telefón: 935720070. Tot esperant que ens ajudis a fer de Montornès, el millor poble del Vallès, recorda, que estem amb tu i volem escoltar-te.

2007-10-23T13:00:00.000+02:00

De tu a tu. Alfred Bosch. Article a l'AVUI

'Finesse' guanya

Iceman

Quina lliçó, Kimi Räikönen. Han guanyat la maduresa, la paciència i la discreció. Potser que en prenguem nota, perquè és l'única manera de fer prosperar els modestos, els eterns tercers (dins o al marge) de la disputa. La guerra dels boxs ha acabat saltant al circuit, i tu has pogut derrotar l'entorn; has driblat els teus rivals, però també la xafarderia, la renyina, la conspiració, la malícia i la incontinència. A més de vèncer Ron Dennis, l'escuderia McLaren, i fins i tot aquesta galdosa FIA que aviat serà la TIA d'en Mortadel·lo, després de convertir un esport en un joc de rol tecnopolicíac. Déu n'hi do, Kimi, tu que eres l'etern perdedor, aquell nano que sempre prometia i que mai no consumava. O l'Iceman, l'home de gel que no coneix el riure; calmat, glacial, calculador. Sospito que ha estat aquesta fredor el que t'ha permès navegar amb èxit entre els motors rescalfats i el quitrà bullent de la pista. De passada, ens has estalviat la fatiga de veure el triomf d'algun dels minyons consentits, i d'haver de suportar la pluja d'imatges del nano embolicat amb la bandera de torn (desproveït del color mexicà i l'alegria ben plantada de la Paulina Rubio). No puc evitar adoptar-te, Kimet, perquè tens un cert aire d'honorable català; inexpressiu, armat de fets i no pas paraules -en versió triomfant, és clar-. O mira, encara que sigui per homenatjar una cosa tan nostrada com la dièresi. Em sento a prop de la teva finesse, finès.

2007-10-09T10:28:00.001+02:00

Felip Puig i Jacint Borràs

Aquest passat cap de setmana s’han dut a terme diferents canvis a l’estructura organitzativa de la força política i del club de futbol més importants del nostre país, a Convergència Democratica de Catalunya i al Futbol Club Barcelona, els dos canvis trobo si més no, que son una molt bona noticia per Catalunya i pel Barça, i permeteu-me que ús en parli perqué tant en Felip Puig com en Jacint Borràs son companys i coneguts meus des de fa temps.
El primer canvi converteix Felip Puig en el segon home fort de Convergència, com a Secretari General Adjunt, tot just darrere del nostre Secretari General, Artur Mas. Aquest canvi d’organització crec fermament que permetrá que assentem unes bases molt solides per preparar i encoratjar els militants, i els dirigents locals i territorials, de cara a propers reptes, doncs els temps que corren son per pendre bona conciencia de país, i preparar-se molt bé pel que pugui arribar a passar, son temps dificils, i no ens podem enganyar.
En Felip amb més de 30 anys de militancia a CDC si alguna cosa té (a més indicutible) és una conciencia de país molt forta i molt ferma, el qual treballa i ha treballat des de fa molts anys en diferents ambits de Convergència, del Govern de la Generalitat i ara a l’Oposició al Parlament, un home d’ideals forts, ben clars, que per les persones que formem Convergència escoltar el seu discurs és sempre un plaer, doncs el seu discurs fort, sobiranista i a la mateixa vegada clar, és un punt molt positiu en el panorama polític Català.
El segon, en Jacint Borràs, també és una persona amb una llarga trajectoria a Convergència, fou un dels fundadors a nivell de tot Catalunya i sobretot a l’Hospitalet de Llobregat, on d’un temps enrere la seva filla, Meritxell Borràs, va agafar les rendes de CDC i CiU, i a més avui dia és Diputada al Parlament, peró, sí per alguna cosa a destacat en els darrers anys en Jacint, és per la seva vinculació a l’entitat més universal del nostre país, el FC Barcelona, primer com a Membre de l’Area Social, la qual dona recolzament a totes les Penyes Barcelonistes d’arreu del món, i ara com a Directiu del FC Barcelona, també a l’Area Social, donant recolzament directe a Alfons Godall i Joan Boix. Ambdos canvis d'organització crec que donen un impuls molt important en els seus respectius escenaris, si les coses han de canviar, ha de ser a positiu, i ara és el cas. Vull felicitar-los de nou a través de la meva finestra a la xarxa, farem molta feina, que prou falta fá en aquests moments. Endavant, companys!

2007-10-08T13:54:00.000+02:00

Des d'avui compto amb domini propi a la xarxa:

www.andreugarrigo.com

Moltes gràcies a l'amic Toni Parra per aconseguir-ho!

www.entramos.com

2007-10-05T13:29:00.000+02:00

David Madí. Article a www.e-noticies.com

Sense vel!

Sóc partidari de prohibir l’entrada del vel a les escoles. Com també en sóc de prioritzar l’escolarització, sense que aquest dret de l’infant però, suposi trepitjar els valors occidentals, que són també, els valors de l’escola catalana, els que han de prevaler.
La qüestió, aquí i ara, és la defensa del vel versus la defensa dels valors occidentals de progrés, democràcia, igualtat de gènere i llibertat. Ni més ni menys. I voler-ne fer una croada interessada, per part d’alguns sectors amarats de paternalisme cap a I'Islam, és una irresponsabilitat que beneficia certes pràctiques que només consagren l’ostracisme de la dona en determinades confessions religioses.

Més enllà de si el vel és una opció o una imposició per a la dona, el que és clar és que la tradició islàmica del mocador –marcada pel menysteniment cap a la dona- no pot passar per sobre dels valors d’una societat, la nostra, en lluita incessant per defensar justament els drets d’aquesta dona, la igualtat de gènere i el progrés.

Sense voluntat de fer de l’anècdota categoria, però conscients que el debat és sobre la taula i que casos com el que ara ens ocupa se succeiran en cascada en els pròxims temps, el que no pot fer el Govern d’aquest país és transigir amagant el cap sota l’ala en lloc d’encetar veritables polítiques d’immigració i integració que assegurin un respecte cap a totes les parts.

Avui, la integració de l’islam a Europa ha de passar per un euroislam que respecti i adopti com a propis els valors occidentals basats en la llibertat de l’individu i la democràcia. Uns valors essencials que no són negociables.

2007-10-03T09:25:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

El rei i jo

Sóc monàrquic però la meva corona és catalana. M’agraden els reis però em molesta que Joan Carles I sigui el cap d’un exèrcit que hi és per garantir l’ocupació d’Espanya. M’agraden les dinasties però no les que han intentat exterminar-nos. I trobo estúpid cremar les fotos del rei tal com voler enviar a la presó els joves que ho feren. Em cau bé el rei, però em cau a sobre el que representa. La meva família ha fet bons negocis amb la monarquia, però el meu país hi ha perdut sempre. És veritat que la resposta de la classe política catalana a la crema dels diferents retrats del rei ha estat tèbia o fins i tot freda, però també és veritat, tristament veritat, dramàticament veritat, que el rei no ha sortit mai, mai, mai a defensar els catalans quan alguns sectors de l’espanyolisme més atroç ens han insultat sense pietat i han dit sobre nosaltres les mentides més grosses imaginables. Vull dir que si Joan Carles I vol que donem la cara per ell, que la doni ell per nosaltres: el poder el tens o no el tens, però l’autoritat i l’afecte te’ls guanyes. Ni cap diari ni cap polític català ha estat mai tan agressiva amb el rei d’Espanya com ho fou El Mundo amb l’afer Colón de Carvajal, ni tan desagradable com per exemple ho fou l’Aznar: “El rei anirà a Cuba quan toqui”, se’n recorden? Quin president català ha estat ni una sola vegada impertinent amb el rei? Quin diari ha mercadejat amb l’honorabilitat de la Casa? Prescindint del passat més llunyà, que no se’n pot prescindir mai, però encara que féssim l’esforç de prescindir-ne, d’ençà que va ser coronat, el rei pot tenir molt poques queixes dels catalans i en canvi els catalans no hem obtingut mai un seu gest de complicitat, ni quan més adverses ens han estat les circumstàncies: això, per començar. Per acabar, el meu país no és Espanya.

2007-09-13T10:15:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Sobre la generositat

Cal aplaudir el gest generós de Josu Jon Imaz, que quan ha vist que el seu partit i els votants del seu partit volien prendre un camí més directe, i més curt, cap a la llibertat de la seva pàtria, ha decidit deixar la direcció i la vida política per no fer nosa i donar pas al sector més sobiranista del PNB, liderat pel lehendakari Ibarretxe i Joseba Egibar. Cal tenir una idea molt clara que a la política s'hi és per servir unes idees i un país per renunciar a la pròpia vanitat i al propi afany de protagonisme i als propis interessos. Que Imaz plegui ennobleix la política i demostra que no tots els polítics són iguals ni uns que només van a la seva ni uns lladres. El propòsit d'Egibar i del lehendakari Ibarretxe de convocar un referèndum sobre l'autodeterminació en aquesta legislatura podrà ara treballar-se sense baralles internes al principal partit polític d'Euskadi. En general, cal dir que l'exemplar determinació dels bascos deixa una mica en paper mullat totes les pantomimes sobiranistes que van florint darrerament a Catalunya, on aviat hi haurà més plataformes que habitants, i totes elles inútils. Més concretament és impossible no fer el paral·lelisme entre el PNB i Convergència i Unió, i com Imaz ha tingut la generositat de renunciar a la poltrona mentre que aquí cada intent de proposta d'Artur Mas acaba en una disputa interna, tan absurda com estèril. Pot ser que no en tot siguin comparables Catalunya i Euskadi, i que no totes les situacions siguin extrapolables. Però els pobles poden aprendre els uns dels altres, com les persones. Cal que Catalunya entengui que la llibertat no te la donen, te la guanyes: i que cal ser valents i que cal prendre decisions i no marejar tant la gallina. Cal també que l'honor s'imposi a l'interès personal: i no hauríem mai d'oblidar la lliçó d'Imaz.

2007-09-01T13:04:00.000+02:00

De tu a tu. Alfred Bosch. Article a l'AVUI

Barrut amb classe

Gland d'Espanya

No crec que la mort t'hagi disgustat gaire, tu que sempre vas preferir jeure que anar dret. "No feu mai esport i viureu molts anys", deies. Tenies els teus esports particulars, però. Eres un bon vivant amb un punt de cultura -sense abusar-, encarnat en periodista, actor, seductor incansable i escriptor. La teva millor novel·la va ser segurament la pròpia vida; oscil·lant entre el fantasma de sang blava i l'aristòcrata passat a comentarista corrosiu, vas conèixer la flor i la nata i no et vas privar de res. Mai no vas negar que eres un barrut colossal, tot i que amb classe, administrant tafaneries i influències amb intuïció. Nascut marquès de Castellbell, vas evolucionar des del falangista al liberal en el sentit més generós del mot, festejant amb la pàtria del llibertí. Festejant, sempre festejant. El teu fill et va repudiar assegurant que eres massa somrient, formós i encisador, és a dir insuportable. Que l'alta societat se'n fotia de tu, el Gland d'Espanya. I et va qualificar d'insubstancial, borratxo i faldiller, confirmant la màxima aquella que diu que els amants portentosos no solen fer bons pares. El teu engominat de 007 emèrit, i el teu etern mocador de dandi on the rocks et van merèixer els millors elogis i els odis més salvatges. A l'altra vida, no sabem si aniràs al cel amb els teus detractors, o a l'infern amb els teus amics. Però a aquesta banda de l'eternitat, has anat on has volgut. Déu n'hi do.

2007-08-27T16:37:00.000+02:00

Francesc Puigpelat. Article a www.e-noticies.com

Memorial del comunisme?

Hi ha efemèrides sempre recordades i altres que sempre passen de llarg. El passat dia 2 de juliol, es van complir els 70 anys de l’inici del Gran Terror estalinista. En poc més d’un any, van ser executades 700.000 persones que, a la ment malalta de Stalin i els seus esbirros, conspiraven contra el règim comunista.

El fet va passar poc després de la Gran Fam, per la que Stalin va deixar morir de gana cinc milions d’ucraïnesos. Se’ls va requisar el menjar, que es va vendre per després comprar armes. Stalin considerava poc de fiar els ucraïnesos, que parlaven una llengua que no era el rus. El lector que tingui curiositat, pot llegir Koba el terrible, l’esplèndid llibre de Martin Amis sobre Stalin.

Tothom recorda els sis milions de jueus de Hitler, però ningú no recorda els cinc milions d’ucraïnesos de Stalin. Ningú? A casa nostra, no. És un tema sobre el que es passa de puntetes. Als Estats Units sí que se’n recorden. Fa poc, George W. Bush va inaugurar a Washington un monument dedicat a les víctimes del comunisme. Immediatament, progressistes d’arreu del món van posar el crit al cel.

Per què? La història dóna dades incontrovertibles. Mao Zedong va liquidar 70 milions de xinesos. Stalin, 20 milions de ciutadans de l’URSS. Pol Pot, 3 milions de cambodjans. Mengistu, 1,5 milions d’etíops. Etcètera. La llista seria inacabable. Ara, els post-comunistes catalans i altra fauna progressista es resisteix a assumir aquests fets. En el fons, es tracta d’una mentalitat sectària per la qual es critiquen els errors dels altres, però no s’accepta cap error propi ni es fa cap autocrítica.

L’exemple més clar l’hem tingut amb tota la penosa tramitació de la llei del Memorial Democràtic. Durant més d’un any, el PSC, ERC i ICV es van entestar en que aquesta llei homenatgés les víctimes del franquisme, però no les de la repressió a la zona republicana. Només el juny passat, a instàncies de CiU, es va modificar el redactat de manera que la llei es referirà a totes les víctimes, sense excepció. Perquè és igual víctima innocent un sindicalista afusellat per Franco el 1940 com un capellà assassinat per un escamot anarquista el 1936. O no? O hi ha alguna diferència?

Després del penós espectacle donat per l’esquerra catalana amb la llei del Memorial Democràtic, crec que és urgent un exercici de memòria col·lectiva. A veure si fem catarsi i traiem els dimonis familiars. I si féssim, a Barcelona, un monument als milions i milions de víctimes del comunisme? Per què no ho proposa CiU? M’agradaria veure la molt progressista, ecològica, humanitària i multicultural Imma Mayol votar en contra d’un record per als 70 milions de xinesos morts per Mao.

2007-08-10T07:23:00.000+02:00

Un somni... Bon viatge, Sr. Casaus!

La matinada de dimecres a dijous vaig tenir un somni, un de tants com puc haver tingut a la meva vida, però aquest, va tenir una connexió amb la realitat inusual.
Era a casa de la familia Cardoner-Casaus, a la zona alta de Barcelona, el mateix lloc on el 9 de Febrer de 2006 el President de la Penya Blaugrana Montornès, en Daniel Fabregat, i un servidor, várem fer entrega a la familia Cardoner-Casaus de la placa que acreditava al Sr. Nicolau Casaus, com a Soci d’Honor de la Penya Blaugrana Montornès.
Al somni, en una taula erem sentats el Sr. Casaus, la seva filla, Sra. Roser Casaus, el seu gendre, Sr. Antoni Cardoner “Noni”, en Daniel Fabregat, i un servidor, fou un somni molt agradable, a on el Sr. Casaus s’el veia content i molt simpatic, tal com el vaig coneixer ara fa uns anys, i en el qual ens explicava les mil i una aventures de quan ell fou Vice-President del FC Barcelona, des de Johan Cruyff a Maradona, passant per la seva candidatura a la Presidencia del Barça l’any 1978, fins els ultims anys com a Vice-President amb Josep Lluís Núñez i després amb Joan Gaspart.
Al despertar, em comunicaren una noticia que no esperava per res del mon, el Sr. Casaus havia mort als 94 anys. No m-ho podia creure, hores abans haviem tingut l’ocasió de parlar de nou amb ell. Aquesta vegada en un somni.
Recordo com sí fos ahir el dia que vaig veure per primer cop el Sr. Casaus en persona, fou a l’enterrament del meu tiet, Federico Gallo, l’octubre de 1997, al Tanatori de les Corts. El tiet Fede i el Sr. Casaus havien tingut molta amistat, i el dia del seu enterrament, empeus a la primera filera hi havia el Sr. Casaus juntament amb un altre amic del tiet Fede i tambe amic del meu Avi, el Sr. Joan Antoni Samaranch, tots dos gairebe inmovils empeus a primera fila, amb una elegáncia innata, no va fer si més no que impresionar aquella imatge a un noiet de quinze anys, al veure dos persones de tal nivell de representativitat en el món social i esportiu d’arreu del món, a l’enterrament d’un familiar.
Nicolau Casaus ha estat un gran senyor, que per damunt de tot va defensar i treballar pel Barça i per Catalunya, i sí ha representat alguna cosa per damunt de moltes, és la seva gran estima cap a un sentiment que compartim milions de Culés i Catalans arreu del món.
Si no fos per la gran aportació del Sr. Casaus. avui dia potser no seriem tantes les penyes barcelonistes d’arreu del món, i quí sap sí estariem reconegudes arreu, tal i com ho estem avui. El Sr. Casaus ha estat, és i será el nostre patriarca, hem d’estar-li agraïts de per vida per haver lluïtat des de ben Jove perqué fossim una part molt important a l’história del Barça.
Hi ha vegades a la vida, que coneixes persones que et deixen petja, i el Sr. Casaus, és una d’elles, estimat i benvolgut per tothom, fins hi tot pels clubs i aficionats rivals. Un senyor de cap a peus, que vagi on vagi, segur que és trobará qui el sabra estimar i valorar, tal i com ho fem i farem totes les persones que l’hem conegut, tot un goig.
El somni que vaig tenir, ha resultat ser el millor homenatge que l’hi podria fer de moment (en vindran molts més) al Senyor del Barça. Les llagrimes blaugrana omplen els nostres ulls, i des de avui hi ha un estel que dona molta més intensitat al nostre cel. Sou vos Sr. Casaus.

PD: Sr. Casaus, l’hi vull confessar, que sí soc aficionat a fumar (molt de tant en tant) Montecristo, és perqué vos vareu ser una de les persones que van fer que el provés. Un Montecristo Edmundo aguarda per disfrutar-lo a la seva salut.

Fins la propera, una abraçada molt forta.

Bon viatge, Sr. Casaus!

2007-07-27T11:23:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

On ets, Catalunya?

On és la Catalunya que feia la vaga dels tramvies quan els preus dels bitllets pujaven desmesuradament? On és la Catalunya amb sang a les venes, la Catalunya que no es deixa humiliar, la Catalunya altiva i que reflecteix la seva grandesa defensant el seu orgull? És dramàtic que Espanya ens robi, però és patètic que ens deixem robar. On és la Catalunya que es subleva, la que sap quin és el seu camí i s'hi compromet? Tenim una classe política deplorable: un president absent, una tinent d'alcalde absurda com ella sola que tot el que sap dir és que hem d'estalviar energia, i cal recordar també que l'actual ministre d'Indústria i l'anterior eren de Catalunya. Tenim una classe política deplorable, però el que més penós resulta és que l'haguem votada. On és la Catalunya solvent, intel·lectualment preparada? On és la Catalunya de les majories absolutes de Jordi Pujol? On és la Catalunya que vol les estrelles? El catalanisme ens va semblar ridícul i vam sentir-nos més moderns sent cosmopolites; perquè els nens estudien en català a les escoles públiques ens hem deixat dir nazis, ens roben i ens creiem que som solidaris. Tenim algú de la qualitat d'Artur Mas i l'enviem a l'oposició, som una llengua fantàstica i que és l'explicació de la nostra història i del que som i en fem servir una altra que no té res a veure amb nosaltres i que fa aquell soroll tan espantós per dir la jota. Naturalment que España ens mutila, ens humilia i ens roba, però a una nació només li fan el que es deixa fer i els catalans duem massa anys incapaços de coratge, d'esperança i de grandesa. I és així que el futur se'ns allunya. On ets, Catalunya?

2007-07-20T13:19:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Helena de Catalunya

Una de les moltes raons per les quals és una llàstima que l'Artur Mas no sigui president de la nació és perquè l'Helena Rakosnik seria una esplèndida primera dama de Catalunya. No és ni la típica vaca burra que res no sap ni res no li importa ni tampoc la també típica esposa de president que grimpa professionalment gràcies al seu marit. L'Helena estima Catalunya i té el país al cor i al cap. Té l'encant de l'elegància discreta i ha sabut fer costat a l'Artur en els moments difícils i en els moments dificilíssims. Vull dir que estic segur que aquest home arribarà a la presidència de la Generalitat més d'hora que tard, però que si pel que sigui no hi arriba la seva vida haurà estat igualment un privilegi pel gran premi d'haver conegut i estar casat amb l'Helena. En l'era del feminisme atroç ha trobat la manera de ser absolutament ella, totalment ella, sense renunciar a fer d'esposa i de mare, i a sentir-se'n orgullosa. Seria un luxe per a la nació que la senyora Helena Rakosnik ens representés, i que amb la seva contribució Catalunya pogués recuperar-se de la terrible degradació institucional d'aquests darrers anys i de la pobríssima imatge que projectem al món: lamentable. En la política i en qualsevol altre àmbit costa molt de trobar persones de l'elegància, la sensibilitat i la intel·ligència de l'Helena; algú que sàpiga interpretar tan exactament el seu paper, que sàpiga ser important i decisiva quan cal i sàpiga a la vegada cedir el protagonisme quan és així que pertoca. Temps difícils? És veritat que són temps difícils, però estem acostumats a temps difícils; de fet, gairebé sempre són temps difícils. Segur que tant l'Artur com l'Helena sabran sobreposar-s'hi, ànims! Una nació assedegada de lideratge i de llibertat tenim girats els ulls cap a vosaltres.

2007-07-19T09:16:00.000+02:00

Francesc Puigpelat. Article a www.e-noticies.com

L’ERC sectària i la CiU oberta

La setmana passada em vaig quedar amb els ulls a quadres de veure un article del dirigent de les JERC, Pere Aragonès, a Elsingulardigital.cat. Es tracta d’un diari per Internet de línia catalanista i liberal, dirigit per Jordi Cabré. Vaig pensar, com en el títol de la pel·lícula, “què hi fa un independentista radical com tu, Aragonès, en un diari com aquest?”

El d’Aragonès, però, no és l’únic cas. Elsingulardigital.cat ha seguit una intel·ligent política de fitxar opinadors que són o han estat (en major o menor mesura) propers a ERC. I cito noms: Víctor Alexandre, Sebastià Alzamora, Salvador Cardús, Jordi Castañeda, Ruth Carandell, Xavier Roig o, a les primeres edicions del diari, Hèctor Bofill.

Totes aquests escriptors, que són referents visibles de l’independentisme català, col·laboren en un mitja que és proper a CiU. El cas més espectacular és el de Víctor Alexandre, la icona de l’independentisme que, amb el seu llibre Jo no sóc espanyol, va contribuir força a generar el caldo de cultiu d’on van sorgir els resultats d’ERC el 2003 i el 2004.Però Víctor Alexandre, a qui ERC deu tants vots, no figura a la nòmina de Directe.cat, el diari digital proper a Esquerra. N'imagino la causa: Alexandre s’ha mostrat sovint crític amb Carod i amb Puigcercós. I arribem a la paradoxa: ni Alexandre, ni cap dels coneguts opinadors que he enumerat abans (tret de Bofill) no expressen la seva opinió al Directe.cat, malgrat ser propers a l’independentisme!

Crec que el fet és altament significatiu, i il·lustra les diferents actituds que davant la premsa tenen ERC i CiU. La política de relació amb periodistes i mitjans d’Esquerra ha estat un desastre: no solament no ha estat capaç de sumar noves adhesions entre periodistes, sinó que ha perdut moltes de les simpaties que tenia. ERC, per dir-ho clar, s’ha sectaritzat. Només vol submissió. A tot aquell que no obeeixi les consignes, se’l posa de seguit a la llista negra.

El cas de CiU és oposat. CiU s’ha proposat esdevenir “la casa gran del catalanisme”. Ho té difícil però, almenys a nivell de relació amb els periodistes, se’n surt. Elsingulardigital.cat, mitjà proper a CiU, ha esdevingut una “casa gran del nacionalisme català” on poden conviure harmònicament opinadors com ara Francesc-Marc Àlvaro i Víctor Alexandre. Felicitats! La maniobra demostra que, en el nacionalisme moderat, hi ha intel·ligència i visió estratègica. I això significa que, en política i en periodisme, cal sumar i no restar.

ERC no ha fet sinó restar des que ha arribat al poder. A part dels periodistes, un altre exemple: els intel·lectuals en general. Algú recorda quants intel·lectuals van signar el 2003 el manifest “Carod president”? Quants d’aquells intel·lectuals tornarien a signar-lo avui? Poquíssims. La incapacitat d’Esquerra per a guanyar-se les simpaties dels catalanistes oberts i no sectaris és manifesta. I ho acabarà pagant.

2007-07-18T11:47:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

No el coneixia de res

L'exsubdelegat del govern espanyol a Barcelona Eduard Planells ha estat detingut perquè pel que sembla tramitava permisos de residència per a delinqüents. Joan Rangel, delegat d'Espanya a Catalunya, que ja fou qui va nomenar-lo, ha tingut la sortida de justificar-se dient que el va posar al càrrec sense conèixer-lo de res. Pot ser que un càrrec de confiança et surti delinqüent, pot ser que el coneguessis de tota la vida i que hagués aconseguit amagar-te que era un lladre; pot ser, potser, qualsevol cosa pot ser. Qualsevol cosa menys que un socialista nomeni un càrrec on es cobra sense conèixer-lo de res. Des de Manolo Sacristán que a can esquerres se sap fins de quin costat carregues abans de donar-te un càrrec; des de Bandera Roja fins al PSUC que aquí han cobrat només familiars i amics i gent que porta molts anys sent de l'assuntu. On vas a parar, un socialista posant de número 2 algú que no coneix de res! Però escolti, Rangel, que s'ha pensat que som imbècils? Vull dir que si el senyor delegat va nomenar Planells coneixent-lo, l'oposició ha de demanar-li la dimissió per raons òbvies, però si se sap que el va nomenar sense conèixer-lo, me'l cessaran immediatament perquè això a Nicaragua no ho hem fet mai. Cal dir també que és d'una enorme mediocritat respondre a les preguntes que se't fan quan ets un càrrec públic dient que no sabies res. L'esquerra no sap mai res i sempre és culpa dels altres. No m'estranyaria que d'aquí a pocs dies sortís un article a El País sobre una antiga militància a Convergència d'aquest tal Planells o que un dia va saludar la tieta d'una veïna el gendre de la qual regenta un supermercat on també hi va un advocat que és cosí d'una amiga de l'esposa del germà del pare d'un company d'escola de la filla de la padrina de l'Artur Mas.

2007-07-10T10:43:00.000+02:00

La gran casa del Catalanisme

2007-06-28T19:07:00.000+02:00

Allò que han fet, i no dirán

A Montornès els anims estan caldejats per segons quins racons, hi ha qui no acaba de pair els seus propis errors, així com tampoc la Llei Electoral vigent al nostre país, la qual és feta per totes les forces polítiques amb representació institucional.
Avui sense anar més lluny des de la força política que va guanyar les eleccions a Montornès, IC-Verds EUiA, la qual no va ser capaç de formar govern amb cap altre força política del nostre municipi (supossem que fou per imperatiu polític), han organitzat un acte de "pataleig" per aquest vespre, tot acompanyats, esclar, per la seva guardia pretoriana.
A Montornès diuen i creuen que els hi hem robat l’Alcaldia, quan no la tenien des de fa 12 anys. Però en canvi el que legitimament fan ells arribant a acords de govern a la Generalitat i al Parlament, a on CIU várem ser els guanyadors tant l’any 2003, com el 2006, si que poden governar i enviar a l’oposició a la força guanyadora de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Quan mires el panorama polític català, i el compares a grans trets amb totes les barbaritats que han fet i/o han propossat des d’aquesta força política que ells mateixos anomenen "Eco-Socialista", et dones compte tal i com diu un periodista conegut, que Iniciativa per Catalunya – Verds Esquerra Unida i Alternativa… Utilitza massa lletra per tant poques idees.
El que és legitim a la Generalitat, és legitim a l’Ajuntament de Montornès, així com els hi és legitim enviar a l’oposició a CiU amb la formula del Tripartit a poblacions on ha sigut la força més votada, com Manresa, Arenys de Mar, Campdevànol, Maçanet de la Selva, Sant Juliá de Ramis, Torrent, i amb d’altres formules a Aiguafreda, Martorelles, Carme i Sant Hilari de Sacalm. Amb una molt gran diferiencia amb tota la resta d'aquests municipis, que a Montornès, sí IC-Verds EUiA no té l’Alcaldia és per pur orgull polític.
Tal com explica la columna que va publicar el diari El 9 Nou (Edició 22 de juny, Pag. 8) realitzada per Josep Villarroya, en el seu particular Diccionari Postelectoral, la definició Inútil: "La desició d’IC-Verds EUiA de Montornès de no voler arribar a un acord amb el PSC. Acabar a l’oposició és pot entendre des del punt de vista de la seva coherència política, però no és, sens dubte, la manera de poder aplicar les seves propostes per a la millora del municipi", sobren paraules.
Tal com ser inútil, com aquell que té una opinió, i l’expressa ja sigui verbalment o escrita (a premsa o a internet), amb el discurs de la crítica fácil, i del o estas amb mi o contra mi, amagant-se darrere d'un pseudonim, sense donar la cara. Tal com deia al començament: Allò que han fet, i no dirán.
Son temps per a herois catalans, i volem les estrelles.

2007-06-20T10:52:00.000+02:00

Això va de pactes

Aquest passat dissabte és va dur a terme a tot l'Estat Espanyol la pressa de possesió de tots els cárrecs electes de les darreres eleccions municipals del 27 de maig passat. A Montornès várem viure un episodi lamentable protagonitzat per militants, simpatitzants i representants de la força política que va guanyar les darreres eleccions, IC-Verds EUiA, amb 7 regidors.
En les darreres setmanes IC-Verds EUiA va tenir l'ocasió d'arribar a un acord de govern amb alguna/es de les forces polítiques també representades al nostre Ajuntament, PSC 6, CiU 2, PP 1 i C's 1. Finalment, IC-Verds EUiA no va arribar a cap acord de govern per assolir la majoria absoluta al nostre Ajuntament.
A poques hores d'arribar al Ple de Constitució del nou Ajuntament, várem arribar a un acord de govern amb la força que havia tingut l'alcaldia en els darrers 12 anys, PSC, comptant també amb el vot favorable del PP, així és realitzava un acord de govern seriós, i amb el suficient recolzament per treballar per Montornès en els propers quatre anys, várem arribar a la majoria absoluta, cosa per la qual des de IC-Verds EUiA no váren saber entomar el seu propi error de no poder arribar a obtenir l'Alcaldia tot i ser la força política que va guanyar les eleccions a Montornès.
IC-Verds EUiA ho tenia tot a les seves mans, però no van ser capaços per simple orgull d'arribar a un acord de govern amb la segona força de Montornès, el PSC. De donar-se aquest pacte d'esquerres, haguessin aconseguit arraconar a la "dreta" tal i com ens anomenen constantment, i també deixarien PP i C's, ambdos amb sols un regidor, marginats tots tres a l'oposició.
De l'episodi lamentable del Plé de Constitució, no donc més importancia a totes aquelles persones que van insultar a tort i a dret repetidament contra alguns dels membres electes del nostre Ajuntament, a on al finalitzar el Plé de Constitució, l'Alcalde Daniel Cortés i Cristina Tarrés la representant del PP, váren tenir que sortir escoltats per la Policia Local i els Mossos d'Esquadra, però el que vaig trobar més lamentable, el més greu, váren ser les paraules del líder d'IC-Verds EUiA i candidat a l'alcaldia per aquesta formació, Jose Montero, que verbalment va afirmar que no felicitava el nou Alcalde perqué "ha perdut la democrácia i ha guanyat la trampa i la no-política", agafat fort, caramb!
Vull recordar que aquest darrer dissabte, la formació política que representa Jose Montero com a Coordinador Comarcal, va obtenir l'Alcaldia de Martorelles i Aiguafreda, tot i guanyar CiU les eleccions municipals a ambdos municipis, i que els meus companys Jaume Mompel i Joan Vila, ex-Alcaldes tots dos, váren felicitar els nous alcaldes dels seus respectius pobles, sense afirmar en cap moment que "ha perdut la democrácia i ha guanyat la trampa i la no-política".
Els companys Jaume Mompel i Joan Vila als quals envio des d'aquestes linies una forta abraçada, son dignes representants polítics, companys i membres de la força política amb més experiéncia en poder comprovar com aquells que ens váren insultar dissabte, tanquen les portes, i ni tant sols escolten les propostes de la primera força política del nostre país, la força política a la qual represento amb molt orgull i molta estima, Convergència i Unió.
A Montornès encetem una nova etapa, amb il·lusió, empenta, i volem ser principals protagonistes en la tasca de govern del nostre Ajuntament, treballarem des d'ara mateix per poder fer un Millor Montornès, i fer particeps a tots els nostres veïns de la nostre feina dins l'Equip de Govern, pensem dedicar els millors anys de la nostre vida a fer d'aquest poble, el nostre, un gran poble. Companys: ANEM PER FEINA!

2007-06-14T15:57:00.000+02:00

Artur Mas: El meu President

Durant els darrers dies, i sobretot per part del President de la Generalitat, José Montilla, s’ha intentat questionar el lideratge d’Artur Mas al capdavant de CDC i CiU, per supossades "crisis" internes dins la nostre força política i la nostre federació.
Per començar el Sr. Montilla valdria més la pena que mires al seu voltant i és fixi en la patetica imatge que esta donant ell i la seva tribu al deixar escapar sense més ni menys, a Pasqual Maragall com a President del PSC, una persona que no ha destacat com a President de la Generalitat donades les seves declaracions i actuacions fora de context, però que al cap i a la fí a estat el tresor més preuat del PSC en tota la seva história, tal i com ho és el President Pujol a CDC, CiU i a tot Catalunya.
El taranná, coherència i il·lusió emprades per Convergència i Unió durant els més de 30 anys d’história de la nostre federació, en molt pocs punts podem tenir un desgastat com el del PSC, no hi ha possible comparació.
Artur Mas ha estat, és i será, el principal o segon protagonista després del President Pujol dins la meva escala de valors en el mon polític. Vaig conéixer l’Artur, quan un servidor sols comptava amb 16 anys, el dia de Sant Jordi de 1999, fou ell qui va informar-me de com formar part de CDC i la JNC, i tot ho tinc que dir, va ser al passar un any i mig de la meva entrada en el món de la política que vaig començar a tenir molt clar que aquell Conseller que em va detallar com poder ser militant de CDC i la JNC, seria l’hereu de Jordi Pujol, la persona que rellevaria Jordi Pujol com a candidat de CiU a President de la Generalitat, després de les eleccions al Parlament de 1999.
L’Artur després de guanyar consecutivament les dues eleccions al Parlament de Catalunya de 2003 i 2006, no va poder esdevindre el nostre President després dels dos consecutius executius formats contranatura pel Desgovern Tristpartit d’Esquerdes, però ha esdevingut el President moral de la nostre nació: Diguin el que diguin!
Sí hi ha algú que pot possar en dubte el lideratge del nostre President, som nosaltres, els militants de CDC, i els companys de viatge d’UDC, però no el Sr. Montilla, algú que és President de la Generalitat després de perdre amb onze escons per sota de la primera força política del nostre país, per sota de Convergència i Unió.
Després de tot, al cap i a la fí, son temps per a herois catalans, i volem les estrelles, personalment estic al costat de l’Artur, i des de la meva visió personal vull deixar clar que els de l’altre banda del riu no plegarem veles fins arribar a aconseguir el país que tant hem sommiat.
Ara més que mai, l’Artur Mas, és el meu President.

2007-06-05T11:01:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

La deslleialtat ets tu

Puigcercós ha acusat Joan Carretero de deslleial i d'afeblir Esquerra per voler convocar un consell nacional dins del partit. Si Carretero té moltes possibilitats de poder convocar finalment aquest consell nacional i força possibilitats també de substituir l'actual direcció d'Esquerra, és justament perquè la percepció majoritària dels catalans és que els deslleials al partit i a la nació han estat Carod i Puigcercós fent el tripartit 2. Si hi ha alguna cosa profundament deslleial a l'essència d'Esquerra, aquesta cosa és vendre ideals a canvi de poltrones, i acceptar de fer el mesell a canvi de poder seguir cobrant del poder. Tal és l'afany dels dirigents d'Esquerra de mantenir llurs càrrecs, que sembla que Montilla hagués guanyat les eleccions per majoria absoluta. I és això el que els votants d'Esquerra retreuen als seus dirigents: no pas una qüestió etnicista sinó d'actitud, tal com els catalans no ens hem fixat en la sang ni en els cognoms de ningú i si parlava en català i estimava la nació de seguida l'hem fet un dels nostres, segons la tradició de totes les grans nacions de l'occident. D'altra banda, és sempre símptoma de nerviosisme i d'escassa cultura democràtica, i de no tenir la camisa gaire neta, acusar un sector crític de deslleial. Què és la deslleialtat? I tu m'ho preguntes, Puigcercós? La deslleialtat ets tu. El que més s'assembla al que Esquerra és en puritat, allò que més lleial és a l'essència d'Esquerra és l'èmfasi de Carretero a l'hora de defensar els grans interessos de la nació per damunt de les mediocritats personals; i el que més ha afeblit Esquerra han estat els personalismes interessats, les vanitats de fira i la poca intel·ligència dels qui es creien més llestos que els altres i s'han passat tot aquest temps servint-se de la nació en lloc de servir-la.

2007-06-01T17:21:00.000+02:00

David Madí assegura que a Catalunya està arrelant un moviment social a favor del país i en contra del tripartit, més enllà de CiU

David Madí. Article a l'AVUI

Sense enterrament

Catalunya té 946 municipis. CiU ha guanyat les eleccions en 458 municipis, en 342 dels quals amb majoria absoluta. A l'armari, doncs, la mortalla que ens havien preparat amb tanta cura des de l'autoproclamada esquerra i els seus altaveus.
Tot i així, no vull incórrer en la prepotència tan comuna dins l'aparell socialista i els seus satèl·lits del tripartit i reconec que no hem guanyat les eleccions amb tanta nitidesa com en les catalanes i que sentim un dolor especial per Lleida i Tarragona, sense oblidar, però, que a Barcelona hem pujat substancialment i hem escurçat com mai la distància amb els socialistes. Dit això, els resultats del 27-M han tornat a evidenciar que CiU és la força que més representació té als ajuntaments, amb 3.412 regidors (842 més que el PSC). I CiU ha estat l'únic partit que ha augmentat el percentatge de vots (un 0,9%) davant la davallada del PSC (un 1,8%), ERC (un 1,1%) i ICV (un 1,3%).
Segons les forces mediàtiques i tripartides, els nacionalistes de CiU teníem estès el certificat de defunció, però no només no hem desaparegut sinó que seguim liderant la representació municipal. CiU és una realitat sociològica i política, per més que el tripartit intenti negar-ho a través d'una premeditada operació d'asfíxia que va començar fa tres anys fent fora del govern la força que havia guanyat les eleccions, que es va repetir el passat 1 de novembre quan va tornar a obviar que la majoria havia demanat que CiU liderés el govern i que s'ha repetit ara, a escala municipal, amb llistes fantasma que només pretenen expulsar-nos.
Les tàctiques de despatx, que tants rèdits semblen donar al tripartit però que en realitat beneficien principalment el Partit Socialista, no podran pas esborrar del mapa els milers de catalans que, encarnant els valors nacionalistes de CiU, treballen des del carrer per millorar la qualitat de vida dels seus municipis.
Així doncs, ni rastre del virus que PSC, ERC i ICV anunciaven que havia d'acabar amb CiU. El que sí que ha escampat, però, la barroeria política del tripartit, ha estat l'epidèmia de l'abstenció. Mentre a França, la població acudia massivament a les urnes en entendre que només implicant-s'hi podia canviar la difícil situació del país, a Catalunya hem vist com l'anestèsia de l'equip Montilla ha fet efecte, i l'abstenció, de nou, ha augmentat. Sort que tenim un conseller de Participació que per sistema cultiva l'abstenció!
Hi ha diversos motius per a l'abstenció i no en podem subestimar cap, però, si volem que els ciutadans sentin la política com a necessària i útil per al progrés, no podem admetre declaracions com les que sosté l'inquilí de la Generalitat assegurant que les urnes buides són la mostra que als catalans ja els està bé qui els governa. I més quan l'epidèmia tripartida és la principal causa de la desmobilització de l'electorat, ja que ha pogut comprovar com el sagrat poder de decisió del vot ha passat a tenir un poder parcial condicionat a operacions de despatx.
El 27-M ha penalitzat les forces del tripartit. Caldrà veure com resisteixen una segona reedició de tripartits locals. Els resultats es veuran a les eleccions estatals, una magnífica cita per comprovar si preval el projecte de la casa gran del catalanisme o el del tripartit. A ERC ja hi ha qui hi ha començat a pensar, per això no puc evitar fer una crida als simpatitzants del partit republicà, que comparteixin el diagnòstic fet per les direccions d'ERC de Barcelona, Vic i Berga, perquè es reagrupin al voltant de la casa gran del catalanisme. Un darrer consell a tots aquells que viuen obsessionats per aniquilar CiU. No sé què passarà els pròxims dies amb els pactes, però ho intueixo. La seva miopia els farà creure que els despatxos són més importants que les urnes. A Catalunya, però, d'una manera constant, a vegades silenciós, a vegades camuflat en l'abstenció, està arrelant un ampli moviment a favor del país i en contra del tripartit. I no es tracta només d'un moviment polític encapçalat per CiU, sinó d'un moviment social que desborda les fronteres de la nostra formació. Comencen a bufar nous aires. Vindran nous temps.

2007-05-29T19:20:00.000+02:00

Alfred Bosch. Article a l'AVUI

Munar vol dir manar

Sa Princesa

Fa més d'una dècada que mantens la presidència del Consell de Mallorca, Maria Antònia Munar, penjant-te sempre del bracet de qui convé. Intuïm que no has buscat una barbaritat de vots i d'escons, que equivalen a una munió de problemes. Tu només vols els sufragis que conserves, els que calen per ser la dama dels equilibris i trobar el millor partit. Ara tens la paella pel mànec, perquè els teus vots decidiran el Govern Balear, el de Mallorca i el de la ciutat de Palma. Tu no vols conquerir altres illes, fins al punt que assegures que les Balears no existeixen, diria que apostant per uns Països Insulars independents -els uns dels altres, vull dir-. Durant la campanya, el bon Matas del PP t'ha volgut empènyer al pou i, com altres que l'han precedit, ara es mossega les ungles. Ell ha llançat els gossos de la premsa amiga contra els teus negocis familiars, i a tu no se t'ha corregut el rímel. Avui et vindrà a pidolar, igual que les esquerres, que tampoc s'han quedat curtes a l'hora de denunciar els teus tractes amb el gran o petit capital. Ara has de triar entre els que posen l'illa a la venda i els que voldrien tancar la subhasta dels saldos turístics. I tu enmig, princeseta de les tres taronges, poc amiga de colors i d'ideals però ben envoltada de pretendents. Tu vinga a desfullar la margarita, sense pressa, sabent que Munar potser no vol dir guanyar, ni tan sols regnar, però certament significa manar.

2007-05-29T12:01:00.000+02:00

Jordi Cabré. Article a www.elsingulardigital.cat

LA RESISTÈNCIA DE CiU

“Ara sí”, pensaven en veu alta nombrosos periodistes mentre esmolaven les plomes de cara al dia d’ahir. Tant ells com diversos polítics estaven convençuts que havia arribat l’hora definitiva del terratrèmol a can convergent, que els sectors brollarien dins la federació i que els trencaments entre sensibilitats esfondrarien el projecte. Ho van explicitar clarament, sembla mentida que ara s’intentin amagar les hemeroteques encara calentes. I bé: no ha estat així. O sigui que tenim a Catalunya una formació molt resistent, quasi miraculosament resistent, en un context en què totes les altres formacions s’han dedicat a atacar sempre cap a ella. El tripartit no cal dir-ho, ja que és allò que més els uneix, però és que fins i tot el senyor Piqué va sentenciar que la decadència de CiU era irreversible i inevitable. Bé: doncs malgrat aquests atacs, o precisament gràcies a ells, la federació aguanta. Convé subratllar-ho perquè això ha esbrevat molts brindis de la nit de diumenge. I perquè era justament la pregunta del milió. Ara bé: significa això que CDC i UDC han de defugir el debat intern i la recerca d’un nou missatge actualitzat als nous temps? No, de cap de les maneres. De fet, CiU ha d’aprofitar aquests resultats prou bons per a afrontar aquests urgents debats sense que l’hi empenyin els perills externs sinó la simple voluntat de regeneració. He escrit més d’una vegada que això hauria de passar pel sobiranisme (i no pas per un estèril debat esquerra-dreta o socialdemocràcia-liberalisme com reclamen els més carques de la formació), però això en tot cas ja ho veurem. El cas és que la relació amb Unió, així com la recerca del propi sentit del nacionalisme català en aquest nou segle, són assignatures que CDC té pendents de resoldre. I ara pot fer-ho en una demostrada bona salut: que això serveixi, doncs, per a la valentia.

2007-05-15T12:44:00.000+02:00

Si mires al teu voltant, sempre trobaràs gent

que és vol comprometre per un objectiu comú

Gent com tu, que té els mateixos problemes

però que busca com resoldre’ls

Gent que toca de peus a terra i

et parla mirant-te als ulls

Gent amb empenta, preparada,

que lluita pel teu benestar

Gent que ha adquirit un compromís amb tots

els que l’envolten i que pensa dedicar

els millors anys de la seva vida a un projecte comú

Convergència i Unió

Gent compromesa amb tu

EL 27 DE MAIG: VOTA!

2007-05-15T12:27:00.000+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=uv5tX9v1YSc&NR=1

2007-05-09T12:15:00.000+02:00

Catalunya comença a Montornès

Fa poc més d’un any várem aprovar el nou Estatut, el qual comporta i ha comportat moltes divergencies entre Catalunya i l’Estat Espanyol. El nou Estatut no és ni més ni menys que la reforma de l’anterior per millorar i aconseguir molts més drets pel benestar de tots nosaltres, i poder assolir un molt més gran nivell de vida per a tots els ciutadans de Catalunya gràcies a ell, i el cert és que ho aconseguirem.
A nivell general de Catalunya, podem estar orgullosos de la transformació que hem tingut a nivell general, i aquesta transformació ha estat gràcies al creixement que s’ha fet amb l’esforç de tots nosaltres, possant més o menys de la nostre part, però així ha estat.
Montornès tal i com ho ha fet Catalunya, amb el pas dels anys ha sofert una transformació molt important i de gran magnitud, doncs de tenir poc més de 1000 habitants fins passada la primera meitat del segle XX, hem passat a tenir 15000 habitants avui dia, un creixement que s’ha dona’t en la seva major part per les moltes famílies i moltes persones vingudes d’arreu de l’Estat Espanyol per treballar en el teixit empressarial de Montornès i rodalies.
Un poble com el nostre és construeix i s’ha construit amb l’esforç de molta gent, i ús vull possar com exemple l’evolució de l’ensenyament a Montornès, doncs d’uns anys ençà hem passat de les manifestacions reivindicatives dels anys 70 per aconseguir una nova escola, fins a realitzar a partir de l’any 2002, diverses reunions amb la Generalitat de Catalunya per aconseguir una nova escola i un nou institut avui dia, cosa per la qual des de Convergència i Unió hem estat els principals interlocutors i partíceps.
Molts cops al parlar amb qualsevol persona he pogut compendre com de lluny troben la política, i més encara si és parla de política Catalana o a nivell Estatal Espanyol, que el Tripartit és un desastre, que si el PP i el PSOE és barallen, etc. Amb aquest clima polític que patim actualment, és encara més dificil que la política pugui arribar a ser vista amb bons ulls i sobretot vista com el que és en veritat, una eina útil per tots i cadascun de nosaltres.
Ara tenim l’oportunitat el proper 27 de maig d’escollir els nostres representants a l’Ajuntament per aquests propers quatre anys, i tens que tenir clar a l’hora d’escollir que tant sols hi ha una força política que ha demostrat ser garantía de bon Govern durant 23 anys a Catalunya i durant diverses legislatures a Montornès, i que avui dia representa el centre polític tant al nostre poble, com al nostre país, i aquesta força és Convergència i Unió, i recorda que, Catalunya comença a Montornès.

2007-04-24T09:52:00.000+02:00

El 27 d'abril t'ho

mostrarem tot...

www.millormontornes.com

2007-04-21T14:47:00.000+02:00

Compromís amb tu:

Millor Montornès

2007-04-19T09:26:00.000+02:00

Els peus de Deu... Messi és el nou Maradona!!

SÍ! SÍ! SÍ! ENS ANEM A MADRID!!

2007-04-16T13:42:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

I tu què has fet?

Carod escrivia ahir un article a l'AVUI per explicar-se o, més ben dit, per justificar-se: és ben natural que senti aquesta necessitat després de com han anat les coses. I per justificar l'espectacle que Esquerra organitzà fa alguns dies jugant frívolament amb el dret d'autodeterminació de Catalunya, recorria al credo convergent de dir que la independència és l'objectiu, però que el camí és llarg i que cal assegurar tots els passos. Això fa 30 anys que Pujol ho va dient, l'Artur Mas ho ha dit sempre i és justament el que Carod i altres com Carod retreien al millor president que ha tingut mai Catalunya quan eren a l'oposició. L'altra idea que defensava a l'article és la vella cantarella de dir que Convergència no és un partit independentista. Primer cal dir que el president Pujol és independentista encara que, justament en favor de la llibertat de Catalunya, es guardés de fer demagògia amb l'assumpte per no desprestigiar aquesta idea com va passar fa poques setmanes per culpa de la inconsistència de Xavier Vendrell. Cal dir també que el que al capdavall importa són les actituds i el que deixes fet, i que gràcies als successius governs de Pujol Catalunya es va apropar a la consolidació nacional i, per tant, a la possibilitat de la independència molt més que amb els dos governs que Carod ha afavorit amb els seus escons: el primer tripartit va ser un espectacle grotesc i lamentable, i mediocritat i agenollament són les dues paraules més suaus per definir el govern actual. Som molt més lluny de la independència ara que quan Pujol era president i, per tant, és una mica fort que Carod s'atreveixi a donar lliçons d'independentisme si la seva activitat política de vegades extravagant, de vegades absentista i sempre fallida, ens ha allunyat de la llibertat i ens ha retornat a la província.

2007-04-05T08:35:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Els noms del teu país

Una de les moltes coses que el tripartit s’està carregant és la toponímia. Catalunya és bàsicament una llengua, i el tripartit l’està fent miques. Només Franco s’havia atrevit fins ara a canviar els noms dels llocs. Ara el tripartit continua els esforços del general i als cartells més nous hi podem llegir Torroella de M., enlloc de Torroella de Montgrí, Els Prats de R. en lloc d’Els Prats de Rei, Lloret M. en lloc de Lloret de Mar i junts en el mateix cartell, al quilòmetre 14 de la C-65, Tossa de M. per Tossa de Mar i Caldes de M. per Caldes de Montbui, creant el consegüent equívoc sobre el valor que es dóna a la M. Els noms dels llocs tenen una total importància i més en un país que ha estat tants anys sense poder dir el nom de cada cosa. Fins ara tots els cartells de carreteres i autopistes havien respectat el nom sencer de cada lloc, fins ara vull dir d’ençà de la restauració democràtica. Les fosques involucions del tripartit condueixen sempre a la destrucció nacional, bé sigui prenent-nos les paraules i les noms o bé deixant en ridícul l’independentisme amb absurdes propostes que no duen enlloc. La mala llet dels socialistes i la poca consistència d’Esquerra fan que Catalunya perdi un llençol a cada bugada. St. Guim de F. és Sant Guim de Freixenet com així seria en qualsevol país normal, i més ho hauria de ser encara en una nació que té la seva llengua com a principal element vertebrador. La deixadesa institucional d’aquest govern degrada la vida pública de tal manera que ja no ens queden dempeus ni els noms dels nostres pobles. Ni Franco va gosar atrevir-se a jugar amb el topònim de Montserrat, i avui el tripartit ha escrit Olesa M. Potser és la poca lletra que té aquest govern en general, i redueixen el món perquè els càpiga als seus límits mentals.

2007-03-27T18:41:00.000+02:00

Club d'Atletisme Convergència

Aquest diumenge dia 25 de març várem celebrar la 14ª Mitja Marató Montornés, Montmeló,Vilanova i La Roca, a ón per primer cop va participar el Club d’Atletisme Convergència, fundat dos mesos enrere, aquesta era la 3ª prova que disputaven com a tal.
En aquest esdeveniment várem comptar amb la presencia de quatre dels nostres corredors, l'Edmon Pallerola, la Barbara Sagi, l'Albert Ureta i en Xavier Chavanel (tots quatre a la foto), junt als companys Jordi Turull i Josep Maldonado (a la foto), diputats al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, els quals van acompanyar el nostre candidat a l’alcaldia de Montornès, Dídac Giribets i a un servidor (ambdos a la foto) durant tot el matí.
El fet de la fundació d’aquest club és única, doncs des de CDC som els primers en fundar un club esportiu sota les sigles d’un partit polític, i jo, com a persona implicada en política i l’esport em sento molt orgullós de que la força política que represento faci aquest pas endavant.
Sempre he rebutjat les paraules d’aquells que diuen que no és barregi la política i l’esport, quan al cap i a la fí, en aquesta vida la política abarca la gran majoría d’aspectes de la nostre societat, encara que hi hagin els de sempre que ho neguen, crec, per la sencilla raó de que molts d’ells simplement no ho volen veure.
La política com l’esport son dues coses que poden anar de la má, doncs hi han anat sempre. Els polítics, la majoría al menys, sí som on som és per fer alguna cosa en però de la societat, ens agrada ajudar els altres, i possar les nostres idees en práctica, i en cás d’equivocar-nos, rectificar.
Nosaltres des de, CDC, CiU i la JNC, defensem el joc net i l’afany de superació que ens té que portar endavant a una societat millor i més justa.
Diumenge a Montornès ho várem demostrar un cop més, a CDC som la força política de les persones, tal com diu el nostre company Edmon Pallerola, responsable del Club Atletisme Convergència "el secret és visualitzar que alguns partits polítics no estan tan allunyats de la realitat i de la societat com alguna gent pensa".
Companys estic molt orgullós, doncs fets com aquest son els que em fan sentir cómode i feliç, representant CDC, CiU i la JNC.

A guanyar moltes curses! Endavant!

2007-03-27T10:28:00.000+02:00

Després del que han fet, que volen aquesta gent?

2007-03-18T12:53:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

La gesticulació d'una nació

Macià Alavedra és la gesticulació de Catalunya, la retòrica que tota nació necessita per resultar creïble. Més enllà de la seva vida exemplar i de les seves indiscutibles condicions intel·lectuals i polítiques, Macià Alavedra representa el prestigi que totes les nacions importants exhibeixen a la seva manera: i així el prestigi del Regne Unit és la reina i el de França ho fou en certa manera De Gaulle. En temps especialment grisos i estrafets, quan Macià Alavedra viatja és el govern de la Generalitat a l'exili, i tal com el seu pare i Pau Casals, a l'exili, foren la Catalunya que no es rendia a la misèria del franquisme, Macià Alavedra representa avui la Catalunya que no sucumbeix a la mediocritat infinita dels seus governants. Vull dir que jo he estat amb el Macià dinant a L'Ambroisie, i en aquell moment, mirant-lo i sentint-lo parlar, érem un país lliure. Aquests dies presenta les seves memòries: ell, més que memòries, prefereix dir que presenta un llibre de records. Hi conta, doncs, els records d'infantesa i d'exili, els records de quan fou conseller d'Economia, d'Indústria i el seu pas per Madrid. L'explicació d'algunes anècdotes, el reconeixement d'alguns errors. Hi ha una Catalunya que queda perfectament definida en aquest llibre, una moral de les coses que hi queda perfectament compresa. Val a dir que el senyor Alavedra ha tingut el bon gust d'encarregar-li el llibre a l'Enric Vila, i que el doctor Vila ha tingut l'audàcia d'aconseguir que en tot moment la veu que sents quan llegeixes el text sigui la del Macià. Cal dir també que el Macià Alavedra ha tingut la intel·ligència d'encarregar-li el llibre al sensat editor Fèlix Riera, i no aquesta intempèrie incomprensible del president Pujol, que ha confiat les seves esperadíssimes memòries al periodista Manel Cuyàs i a l'editor Isidor Cònsul, dues remotes traspaperacions de la Creació.

2007-03-12T13:02:00.000+01:00

ERC redecora la seva vida...

2007-03-07T09:35:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

El projecte Laporta

El Barça de Laporta és molt més que una Champions i encara que els troglodites fills del nuñisme atiïn avui les fogueres, hem de superar el primitivisme atàvic dels bèsties i dels espanyolistes que hi havia abans. El projecte Laporta concilia el Barça amb Catalunya i amb el catalanisme, i els fa entrar al món per la porta gran de la solidaritat i la tendresa. És veritat que a l'equip hi ha jugadors que han de córrer una mica més i que han de millorar la seva forma física; és veritat que enguany s'han comès errors que no només poden ser corregits sinó que cal que ho siguin. Però més enllà d'aquesta lliçó que ahir van donar-nos i de la qual cal prendre nota, cal dir que el que diferencia els clubs seriosos de les bandes urbanes és la solidesa dels projectes i no pas la conjuntura d'un resultat. Podem canviar de jugadors i fins i tot d'entrenador, però el president Laporta és el gran president de tots els temps, el que ha retornat el club al seu país i el que ha aconseguit que el nom del Barça sigui una icona respectada arreu del món. Els que avui llançaran llurs brams contra Laporta són els hereus dels miserables que van mantenir el Barça en la seva nit més fosca: en la seva nit de mediocritat, d'espanyolisme, de tanta misèria moral, on Cruyff va ser l'única llum i el van defenestrar. Van ser uns anys tan sòrdids, i tan absurds, que cal ser molt de totes dues coses per poder tornar a la terrible cova. No sumem a la derrota d'ahir la desfeta de quedar-nos sense el millor president que hem tingut mai i sense l'únic projecte que ha revestit aquest club de total dignitat. L'única esperança dels vençuts és que no ens restin cap esperança.

2007-03-02T11:34:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Tanta, tanta mediocritat

Va tenir gràcia que justament Montilla, el primer secretari de l'únic partit de Catalunya que ha tingut càrrecs a la presó per robar, digués no sé què d'uns sobresous sembla ser que cobrats per alguns directius de Ferrocarrils de la Generalitat en l'era que aquesta nació tenia al capdavant un president i no un senyor encarregat. El nivell d'aquest govern és d'una mediocritat llastimosa. La sola comparació amb Mas és insultar-lo. Per això fa bé el millor polític que en aquests moments tenim en actiu, per això fa bé d'insistir en la denúncia d'aquesta mediocritat, perquè la pitjor astúcia de la mediocritat i dels mediocres és fer-t'hi acostumar i que el que aleshores destaca, per brillant, el qui aleshores destaca, per superior, l'acabis trobant agressiu, excèntric o arrogant. De vegades algú em diu que m'he estovat, que ja no és com abans, que com es nota que mana el tripartit que ja no parlo de política. Primer cal dir que, en tot cas, no escric tant de política, però sí que n'escric encara. En segon lloc cal dir que no hi ha gran cosa a escriure. La mediocritat i les mentides d'aquest govern de funcionaris postsoviètics són tan desagradables, tan visiblement desagradables, que ja em sembla bé que el Mas faci la feina de denunciar-ho i de recordar-nos que tanta misèria no és la normalitat i que la política és alguna cosa més que no fer soroll. Però escriure és repartir esperança i alegria, i si ara que estàs esmorzant o ja a la feina o encara mig adormit llegeixes aquesta columna i et parlo de tota quanta degradació política i moral hi ha, ja em diràs amb quina alegria o amb quina esperança aniràs a treballar o entraràs a la dutxa. Què vols que et digui de política? Que quan tornis a poder votis l'Artur Mas i que acabem d'una vegada amb aquesta fosquíssima nit d'ineptitud i de fàstic.

2007-03-01T14:09:00.000+01:00

Carles Campuzano. Article a www.elsingulardigital.cat

La mentida del patriotisme social

Si volem més autogovern, és perquè estem convençuts que volem més prosperitat i benestar per a la gent del país. És allò que es proclama de sobirania i progrés. Aquesta va ser la pràctica política de Jordi Pujol durant 24 anys. Quan es decideix no recorre la llei de la dependència, que és una veritable Loapa per a les polítiques socials, s’està renunciant a tenir un model propi de política d’atenció a les persones dependents i les seves famílies i s’està acceptant que sigui l’Estat que ens digui quina política volem que s’apliqui a Catalunya. No només estem dient que no ens importa massa que l’Estatut s’incompleixi, sinó que estem donant la raó a aquells que afirmen que, quan de veritat volem promoure polítiques justes i la redistribució la riquesa, només es pot fer des de Madrid.

I tot plegat no només és teòric, sinó que té conseqüències concretes per a la gent del país.

Un sistema de copagament uniforme per a tota Espanya, que farà que els dependents catalans hagi de pagar més per rebre els mateixos serveis que els dependents d’Andalusia, Extremadura o les Castelles i que perjudicarà a les classes mitges del país, que no són prou pobres per rebre gratuïtament els serveis socials ni prou riques per a comprar sense problemes allò que el mercat està oferint.

Un sistema de finançament de la política de dependència que no es donarà els recursos que necessitem per atendre els dependents i les seves famílies, que caldrà negociar amb l’Estat al marge del sistema de finançament i que té com a criteris prioritaris de distribució d’aquests diners elements com la dispersió de la població o la taxa de retorn d’emigrants, que juguen contra Catalunya.

Una llei que expulsa de la seva protecció a milers de persones amb discapacitat intel•lectual i malaltia mental, que no podran beneficiar-se dels recursos que la llei mobilitza i que tenen el risc de quedar menys ateses del que ho estan ara. Una llei que no aposta per ajudar a les famílies que optin per tenir cura els seus familiars ni reconeix el dret a triar qui i com se t’atén quan ets una persona depenent.

Una Llei, feta i pensada des d’una Administració centralista i burocràtica, amb una retòrica progressista però amb una concreció pràctica injusta per a la gent de Catalunya. Estem en temps de patriotisme social.

2007-02-26T14:36:00.000+01:00

Crònica de Joan Capdevila a Salvador Sostres

Gol sud, segona graderia

Cest fini la crise!

Mira Sostres, quina nit més bonica! Baixàvem cap al Camp amb aquell posat tant boví del culé mig, movent lentament el cap com fent que no al ritme dels nostres passos, brandant lànguidament aquest pessimisme idiota que a força de repetit ja el trobem connatural al nostre blaugrana ésser. Què vols, després de l’estomacada de dimecres, dels estirabots de l’Eto’o, d’aquelles fotos a la portada del Periòdico, fins i tot l’Atleti de Mané (de Mané! Un dia t’explico com les gastava quan estava a Lleida) ens semblava un rival a témer... i poc més de mitja entrada, noi.I goita: que en Basté diu que li han dit que l’Eto’o titular. Mira! Pocs xiulets, molts aplaudiments, un joc una mica viu, un golet que es fa l’Amorebieta d’esperó en pròpia porta... i quina nit més bonica! Com per místic encanteri la boira baixa deixa d’embafar-nos d’autoodi, es gira vent i l’aire s’esclareix, i l’amic camerunès que en fa un de ben bonic i en Xavi deixa d’amagar-se i li surt el tercer. Tres, Sostres, tres a zero abans de mitja part!. Mira que senzill és passar de la predepressió del ja t’ho deia i del ja hi tornem a ser, a aquest alenar-nos en el bri d’aire de quatre jugades ben trenades, en la flor de l’esperança, minúscula i tenaç, color del nostre somni, d’aquell travesser màgic gairebé gol de dibuixos animats que ens ha fet en Ronaldinho, i que demà veuràs repetit a tots els noticiaris i comentat a tots els diaris... fins i tot en aquell que li feia fotos de la panxa a portada parada! Ximples! D’esperó es passa bé o no es passa bé, o la toques bé o no la toques bé, i poc importa la panxa que tinguis. Gras, diuen! Gras? Grassos estem tu i jo (bé, jo més, I must admit). Grassos, fofos, enllardats de retranca estèril i merdoseta són tots aquests que confonen causa amb efecte parlant de panxa i de mal joc, però ja els hi farem un plànol, Sostres, que es fa tard, que s’escau citar allò que li digué Baloo a Mowglie, i avui ens convé, ens convé molt, anar a dormir amb aquestes petites meravelles encara a la retina. Mira per on, Sostres, quina nit més bonica.

2007-01-17T15:40:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Per sort, ells encara més

Mira que els catalans som imbècils, però si som vius és perquè els espanyols ho són una mica més encara. No és que Espanya m’importi gaire, de fet no m’importa gens, però si fos espanyol, si fos de Valladolid o de Segovia és ben clar que el meu partit seria el PP. Els socialistes, mai. La qüestió, com sempre, és purament estètica, i Zapatero és un indigent moral, intel·lectual i físicament sembla el pequeño búcaro don Pío, però sense caviar. Rajoy té en canvi aspecte de notari de Torrelavega, espadatxí amb el verb, la carn crua, primer una cosa i després l’altra, caixmir a l’hivern i a l’estiu, el lli. Els catalans ens entossudim a llegir Espanya en clau catalana, i detestem el PP: si no fóssim tan justets detestaríem encara més el PSOE, que va intentar posar Jordi Pujol a la presó i va fer la LOAPA, cosa que el PP no ha fet mai, ni al poder ni a l’oposició. Però no importa, tampoc no és que vingui gaire d’aquí. El tema és que Espanya cal llegir-la, per a entendre-la, en clau espanyola, i si fos espanyol pensaria el mateix de Catalunya que pensen Aznar, Mayor o Bono, perquè ha de ser ben emprenyador tenir un tros del que ells consideren el seu territori tot el dia queixant-se. Segons la lògica de les grans nacions, i Espanya és una gran nació, som una nosa i és inexplicable que no ens hagin anul·lat com fan les grans nacions amb les petiteses que els fan nosa. I aleshores tenim que els catalans som prou tontets per seguir creient en Espanya sabent que ens veuen només com un gra al cul i que així ens tractaran sempre que no els fem falta; i que els espanyols ho són fins i tot una mica més per no haver-nos sabut dissoldre encara. Haver d’aguantar uns ocupants cafres és desagradable, molt depriment i molt pesat, trist algunes estones i vergonyós les altres, però és gràcies justament a tals limitacions que seguim vius encara.

2006-12-15T08:47:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Catalunya túning

Ja deuen saber que tunejar un cotxe vol dir modificar-li els alerons , el para-xocs, les llantes i la carrosseria en general per a fer-lo més vistós i exagerat. Forma part dels rictus del que en podríem dir l’estètica d’extraradi. Catalunya practica justament l’estètica contrària. Si aquests nois del túning converteixen un cotxe discret en una mona de Pàsqua perquè tothom el miri, el bon català es compra un Porsche o un Ferrari i sotmet el cotxe a tota mena de retocs perquè no sembli que és de marca tan cara. Catalunya té una moral que s’avergonyeix de les seves possibilitats, l’atàvica por de xutar a porta i el terror atroç pel fracàs. Els herois del Barça, per exemple, han estat sempre migcampistes i defenses, i així tenim Guardiola, Xavi, Puyol o Migueli però no tenim cap gran davanter centre. Els personatges més rics de la política catalana són d’esquerra, com els Maragall, els Nadal, Narcís Serra, etcètera, i fins i tot d’extrema esquerra i coses pitjors, com els Saura/Mayol i per descomptat l’il·lustre Rafael Ribó: i són d’esquerra també perquè no es noti, és el túning moral. No és ni tan sols hipocresia: és pura misèria estructural, genètica. Va haver de ser un holandès qui ens ensenyés a xutar a porta i a sentir-nos orgullosos de ser campions i un banquer de classe mitjana qui per fortuna derrotés els plantejaments protocomunistes i d’autogestió que durant la Transició defensaven personatges tan rics i tan sòrdids com Joan Reventós. El “què diran” s’ha imposat per damunt de qualsevol altre precepte, i la tendència retràctil ha estat sempre la nostra tendència: tornar-li la pilota al porter per por de xutar fora. I aquí estem, dissimulant. Lamentant-nos de les oportunitats perdudes però arrencant-li l’estrella al Mercedes perquè no es noti que és tan car.

2006-12-13T10:30:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

El vigilant de Can Tous

La primera idea és que els crims no són responsabilitat del govern, però si que és responsabilitat del govern mirar d’evitar-los. La primera missió d’un govern és garantir la meva seguretat, i la teva. Si el govern falla en aquesta missió i pel motiu que sigui et sents insegur tens aleshores tot el dret del món a contractar seguretat privada. No és que si vius en una urbanització o en una casa a la muntanya no tinguis dret a ser protegit, perquè tots som iguals en drets i en deures, però com que ja preveus que inadmissiblement però inevitablement el govern no serà capaç de defensar-te, la prioritat és salvar-te i a banda de pagar els teus impostos et pagues un vigilant o dos o els que et calguin. Tant és així que un dels negocis que en l’actualitat més en alça està és justament el de la seguretat privada. La segona idea és que resulta repugnant que el vigilant de la propietat dels Tous estigui empresonat, el vigilant que per sort va poder actuar i encertadament va disparar a l’intrús: va fer, en definitiva, el que s’espera que faci un vigilant privat, que és la feina que de fet hauria de fer la policia i no fa. Que aquest vigilant sigui a la presó acusat d'homicidi és una vergonya, una perversió i un escarni, i una invitació a tots els delinqüents del món perquè vinguin a operar a Catalunya. La idea que la defensa ha de ser proporcional a l’atac és una de les idees més estúpides que he sentit mai, com si quan et vénen a atracar poguessis preguntar al criminal quina arma du i treure tu la mateixa o poguessis demanar-li què vol, i si només vol la tele disparar-li només un tret a la cama. Si el sistema no et protegeix, el sistema falla.Si el sistema empresona qui et salva, el sistema està podrit. El vigilant de can Tous seria una heroi en qualsevol país normal del món.

2006-12-07T13:35:00.000+01:00

Amb paciéncia i bon saber fer, les coses acaben sortint be, perquè de mica en mica s'omple la pica, i dels errors s'aprén. Això per a mi és llei de vida.

Gràcies per donar-nos el millor Barça de l'história.

Moltes gràcies Jan!

Moltes gràcies companys!

http://www.youtube.com/watch?v=H7MdGmQsaj8

2006-12-05T14:44:00.000+01:00

SĂlvia Soler. Article a l'AVUI.

La famĂlia feliĂ§

L'ĂŤlia participa en una reuniĂł familiar per preparar el Nadal.
ComenĂ§a la tieta Roser, que diu que aquest any no pensa fer l'escudella perquĂ¨ amb en Montilla de president de la Generalitat ja no tĂ© ganes de res.

El seu marit, el tiet Anselm, que Ă©s accionista d'una cava petita del Maresme, treu foc pels queixals amb el boicot. Diu que aixĂ˛ que els independentistes tornin a ser al govern i en Carod sigui vice-president encara farĂ empitjorar les coses.

El seu fill, el cosĂ Ricard, que Ă©s d'Iniciativa de tota la vida i l'Ăşnic de la seva famĂlia que estava content amb el nou govern, s'ha enfadat perquĂ¨ creu que en Saura no hauria d'haver acceptat la conselleria d'Interior, que la majoria dels okupes els voten a ells.

L'oncle Xavier diu que ha sabut que el marit de la cosina Pilar, en David, ha votat, probablement, Ciutadans per Catalunya. No s'ho pot acabar.

La cosina SĂ˛nia assegura que la seva economia no pot anar pitjor. Ella i el seu marit tenen una botiga de moda, plena de jerseis de llana, i abrics de pĂ¨l de camell, i anoracs de ploma i bufandes de caixmir. El cosĂ Ricard diu que aixĂ˛ del canvi climĂ tic Ă©s culpa de tots plegats i que els Ăşnics que es preocupen del medi ambient sĂłn ells, els d'Iniciativa.

El marit de la SĂ˛nia contraataca dient que, en realitat, tot Ă©s culpa dels xinesos, que han vingut a prendre'ns el negoci i, a mĂ©s, posen els rĂ¨tols en xinĂ¨s. L'oncle Xavier diu que aixĂ˛ demostra que els de Ciutadans menteixen quan asseguren que es sanciona els negocis que no posen els rĂ¨tols en catalĂ .

La tieta Julieta, que en paraules de la mare "ha perdut la carta de navegar" des de fa anys, es despenja indignant-se perquĂ¨ a l'anunci de la loteria ja no hi surt el calb. "AixĂ˛ no Ă©s Nadal ni Ă©s res!", la sento dir. I em pregunto si trobaria bitllets per volar a la PatagĂ˛nia aquestes festes. Llavors el tiet Anselm -que representa que sĂ que hi toca- diu que, per si aixĂ˛ del calb de la loteria fos poc, l'anunci de Freixenet aquest any el fan una actriu i un ballarĂ que no els coneix ningĂş. La seva dona afegeix, esparverada: "I en Montilla fent el discurs de Nadal!". I nomĂ©s faltaria que el BarĂ§a perdĂ©s alguna cosa uns dies abans..., penso jo sense verbalitzar-ho.

Potser la PatagĂ˛nia no Ă©s prou lluny. Ara la cosina MercĂ¨ adverteix que aquest any serem un mĂ©s perquĂ¨ s'ha comprat un mastĂ del Tibet . "No us heu de preocupar, ell menjarĂ el que mengem nosaltres" -com ho sentiu.

Amb aquest panorama no em direu que no agafen ganes de comenĂ§ar a cĂłrrer i no parar fins a Sydney, AustrĂ lia. El meu problema Ă©s que quan sĂłc lluny, m'enyoro.

2006-11-28T13:54:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI.

El que dius i el que fas

A Maragall li han ofert el despatx d'expresident al 22@, el districte que ell mateix va plantejar com la creixenĂ§a i la salvaciĂł de la millor Barcelona. L'home ha rebutjat la proposta i ha exigit un despatx a la zona noble de la ciutat, que Ă©s el que a casa hem dit sempre. Encabat tenim que JosĂ© Montilla presumeix d'haver fet de CornellĂ una gran ciutat perĂ˛ quan es tracta de triar residĂ¨ncia viu a Sant Just Desvern, en una casa ben espaiosa i confortable com veiĂ©rem al reportatge de diumenge de TV3. TambĂ© Montilla, defensor a ultranĂ§a de l'ensenyament pĂşblic, du els seus fills a l'Escola Alemanya, privada naturalment, i una de les mĂ©s cares. Els socialistes basen la seva propaganda a dir que ens estan fent un mĂłn millor perĂ˛ ells sĂłn els primers que no hi volen viure. Em sembla molt encertat que el senyor Montilla vulgui la millor educaciĂł per als seus fills i els dugui per tant a l'Escola Alemanya, perĂ˛ trobo que llavors els seus discursos s'haurien d'ajustar mĂ©s a la seva realitat. Si vivim en una bonica casa i duem els nens a la privada, on queda el fil roig que don JosĂ© diu que vol recuperar? Passa el mateix amb la polĂtica. Montilla ha estat el candidat socialista i es diu progressista quan en realitat han estat els 23 anys de ConvergĂ¨ncia els que han permĂ¨s que la naciĂł progressi i es consolidi de tal manera que algĂş que no ha treballat mai a l'empresa privada i que sempre ha cobrat de les diferents administracions pot amb el seu sou portar els seus fills a una escola privada i viure en una casa tan fantĂ stica. El que saps que has de dir i el que saps que et convĂ©: la diferĂ¨ncia entre una cosa i l'altra, els socialistes l'han tinguda sempre ben present. Per tant, no m'estranyaria gens que Montilla, tot i ser el candidat del PSC, haguĂ©s votat ConvergĂ¨ncia secretament.

2006-11-22T15:21:00.000+01:00

Xavier Vendrell vs Al Capone??

FĂsicament clavats!!

2006-11-17T14:22:00.000+01:00

BANDOLERS DEL TRIPARTIT

HTTP://WWW.BANDOLERSDELTRIPARTIT.BLOGSPOT.COM

2006-11-08T01:10:00.000+01:00

Sempre ens quedarĂ Catalunya

Catalunya durant el pas dels segles ha patit tot tipus dâ€™incursions, vam patir des de Felip V fins a Franco, i des de fa tres anys patim un nefast govern que lâ€™importen mĂ©s les seves poltrones, que no ajudar als ciutadans de Catalunya: El Tripartit, i ara tindrem de nou aquest govern, anomenat tambĂ©: Dragon Khan.

No ha estat prou que CiU tornĂ©s a guanyar per vuitena vegada consecutiva, no ha resultat prou que CiU hagi guanyat a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, no ha estat prou que CiU hagi guanyat a 38 de les 41 comarques que conformen el nostre paĂs, no ha estat prou que CiU hagi aconseguit guanyar a 832 municipis dâ€™un total de 946 que conformen Catalunya. Qui deia que no el farien de nou? Qui creia que no sâ€™atrevirien a reeditar-lo? Doncs el tornem a tenir, el Desgovern Tristpartit dâ€™Esquerdes, un error de govern que no ens mereixem.

Lâ€™Artur Mas i ConvergĂ¨ncia i UniĂł, a pesar de tornar a guanyar les eleccions, i de que les forces del Tripartit que han tornat a perdre, ens releguin a lâ€™oposiciĂł, aquest fet ens encoratja molt mĂ©s perquĂ¨ ens hi deixem el cor i lâ€™anima per defensar allĂ˛ que mĂ©s estimem, que Ă©s Catalunya i sobretot la seva gent, la nostre gent, perquĂ¨ Ăşs estimem.

Quan tens una forta convicciĂł amb el que fas, i a mĂ©s tens molt present que allĂ˛ que estĂ s fent no Ă©s una cosa que sols Ă©s per tu, i tâ€™adones que transcendeix a petita o gran escala, i a mĂ©s dâ€™aixĂ˛, estimes profundament allĂ˛ que fas, les coses surten naturalment, surten les paraules, els gestos, aquella mirada enlluernadora, etc. Saps que no enganyes a ningĂş, perquĂ¨ amb la teva forta vocaciĂł de servei ajudes els demĂ©s. AixĂ˛ Ă©s ConvergĂ¨ncia i UniĂł, una forĂ§a a on abans de ser simples polĂtics, els seus membres son persones.

Tenim mĂ©s de 928.511 raons per continuar avanĂ§ant en la nostre ferma feina com a ciutadans de Catalunya, perquĂ¨ dia rere dia el nostre paĂs pugui resultar cada dia millor, i poder recuperar lâ€™estat del benestar que Catalunya necessita. PerquĂ¨ per a nosaltres: Sempre ens quedarĂ Catalunya.

2006-11-07T03:12:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

I ara de nou

No Ă©s veritat que Catalunya s'hagi acabat. Catalunya comenĂ§a avui, i avui, com cada endemĂ de cada derrota la naciĂł torna a comenĂ§ar i som nosaltres com sempre, i nomĂ©s nosaltres, els que hem de seguir empenyent el somni fins que es faci realitat. Mentre tu existeixis tot serĂ possible encara, i per tant depĂ¨n nomĂ©s de tu. De l'excelÂ·lĂ¨ncia de la teva feina ben feta i de l'orgull que hi posis; un paĂs sense estat i sense estructura depĂ¨n de la teva petita heroĂŻcitat diĂ ria. Catalunya no la feren ni MaciĂ ni Companys ni Franco ni Pujol ni Margall ni la farĂ tampoc Montilla. Catalunya l'hem fet sempre tots i cadascun de nosaltres empenyent el temps amb les nostres prĂ˛pies mans. Fes el millor article, el millor edifici, la millor croqueta. Propaga Catalunya a travĂ©s de l'excelÂ·lĂ¨ncia, el nostre vell camĂ i l'Ăşinic que ens permet d'entrar a l'univers. Fes el millor negoci, el millor dibuix, la millor canĂ§Ăł. Quan Josep Pla va donar el paĂs per perdut es va tancar al mas Pla i justament llavors va salvar el paĂs de la mediocritat donant-nos la seva extrordinĂ ria obra literĂ ria. La seva magnĂfica obra literĂ ria, i Ă©s veritat que va viure per salvar-nos les paraules. No Ă©s que Catalunya hagi de pretendre l'excelÂ·lĂ¨nica: Ă©s que la necessita, Ă©s que no pot permetre's la mediocritat. I allĂ on tu vagis Catalunya vindrĂ amb tu, i allĂ on tu siguis brillant Catalunya brillarĂ , i allĂ on tu siguis el millor Catalunya serĂ la millor, perquĂ¨ Pau Casals no entrĂ a Nacions Unides per ser catalĂ sinĂł per ser el millor, i com que era el millor va poder explicar quĂ¨ era Catalunya i tothom se'l va creure. Ser catalans no Ă©s un dret, Ă©s un deure, i mĂ©s en temps tan estranys. El repte Ă©s un salt i salteu la naciĂł i tu, i fins allĂ on tu arribis arribarĂ Catalunya. Ja ahir vam lamentar la funesta notĂcia, perĂ˛ avui hem de continuar. Catalunya et necessita tal com tu necessites el teu paĂs. Entenc el desĂ nim, perĂ˛ toca continuar. Encara que el desert sigui tot el que hi ha al davant. Encara que estiguis decebut. Encara que no vegis ni com ni qui ni quan. Encara. Encara. Encara.

2006-11-06T09:53:00.000+01:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Catalunya

Catalunya no Ă©s un govern o un altre, perquĂ¨ vam passar Felip V i vam passar el franquisme i Catalunya va seguir existint perquĂ¨ existien els catalans que se la creien i l'estimaven. Hem de tenir-ho clar, Catalunya Ă©s i ha estat sempre el petit i particular esforĂ§ diari, i Ă©s aixĂ˛ a quĂ¨ em refereixo quan dic que som herois catalans i volem les estrelles. No hi ha temps ni espai suficient per al derrotisme. L'endemĂ de l'11 de setembre del 1714 milers de catalans van llevar-se per anar a treballar i Catalunya va seguir existint a travĂ©s d'ells. Era una Ă¨poca terrible, molt mĂ©s terrible que la nostra, i Catalunya va sobreviure-la grĂ cies a la heroĂŻcitat diĂ ria de milers de catalans que s'estimaven la naciĂł per damunt de l'anĂ¨cdota i de la circumstĂ ncia. Hem sobreviscut temps molts pitjors que els que ara ens vĂ©nen, molt mĂ©s cruels, que ens posaven molt mĂ©s contra l'espasa i la paret de la desapariciĂł. I els hem sobreviscut amb la grandesa de la nostra perseveranĂ§a i de la nostra autoestima no pas basada en cap arrogĂ ncia sinĂł en el desig d'un mĂłn millor. NomĂ©s ingressen en el futur les persones i les nacions que s'ho mereixen, i nomĂ©s s'ho mereixen les persones i les nacions que senten el desig d'un mĂłn millor. Ă‰s imprescindible que avui ens tornem a llevar tots amb aquest mateix propĂ˛sit d'excelÂ·lĂ¨ncia: Ă©s imprescindible i aixĂ˛ Ă©s Catalunya. Som el nostre orgull, la qualitat de la nostra feina, l'afany dels nostres propĂ˛sits, la nostra obcecaciĂł diĂ ria de ser millors. Aquest Ă©s el motor que mou les nacions i que mou la humanitat. Ens n'hem sortit d'escenaris molt pitjors i ha estat nomĂ©s grĂ cies al nostre esforĂ§. Al petit gran quotidiĂ esforĂ§ personal. Som aquesta llum encesa. SĂłn temps per a herois catalans i volem les estrelles.

2006-10-12T14:25:00.000+02:00

2006-10-11T14:22:00.000+02:00

Artur Mas: Tot un President

Ahir dimarts 10 dâ€™octubre, el PP va fer un acte pre-electoral amb militants a Martorell, com ve essent mal costum en els actes del PP a Catalunya, van ser rebuts amb crits, insults i empentes per part de grups radicals, que mĂ©s que tenir un objectiu polĂtic, el que tenen son moltes ganes dâ€™armar-la per cremar adrenalina.

A citat acte van assistir Angel Acebes i Josep PiquĂ©, el primer ha estat i Ă©s una persona sense escrĂşpols a lâ€™hora dâ€™utilitzar Catalunya com un dels seus escuts de batalla per atacar el PSOE (al PP encara els hi perdura lâ€™11-M), i el que esta molt clar Ă©s que busquen la confrontaciĂł permanent amb tothom que no pensi com ells, Ă©s allĂ˛ del "amb mi, o contra mi", i arran dâ€™aquesta visita va haver intent dâ€™agressiĂł cap a aquests dos cĂ rrecs del PP, i contra militants i/o simpatitzants.

Esta molt clar que el que propugnen des de el PP Ă©s odi, molt odi, perĂ˛ per combatre lâ€™odi, no val el "dent per dent, ull per ull", el que preval en una democrĂ cia com la nostre Ă©s saber contrarestar els enemics i detractors polĂtics amb joc net, amb bon saber fer, Ă©s aixĂ˛ el que ens ha diferenciat sempre als catalans de la resta de lâ€™Estat Espanyol.

Aquest bon saber fer que faig referĂ¨ncia, hi ha un candidat a la PresidĂ¨ncia de la Generalitat que el te per prĂ˛pia naturalesa, lâ€™Artur Mas, el mateix candidat que guanyarĂ les properes eleccions al Parlament de Catalunya, per portar endavant el nostre paĂs cap a lâ€™estat del benestar i poder recuperar el prestigi que va crear CiU en 23 anys de bon Govern, i que el Tripartit ha malbaratat en tant sols 3 anys, totalment lamentable per part del PSOE-PSC, ERC i IC-Verds.

Lâ€™Artur Mas Ă©s sens dubte una persona molt responsable, i per aixĂ˛ pot condemnar aquest tipus dâ€™actes sense que lâ€™hi tremolin les cames, i no fer com dâ€™altres polĂtics que els hi sap molt greu condemnar-los, no dirĂ© sigles ni noms. Mas President!

2006-10-10T14:02:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

Ă‰s l'enemic!

Ni ConvergĂ¨ncia ni Esquerra li han retret a JosĂ© Montilla que sigui andalĂşs i en canvi el candidat espanyol no ha dubtat en utilitzar lâ€™idioma com a arma. Nosaltres, com sempre, no li hem discutit a lâ€™espanyol que ho fos, que ens haguĂ©s envaĂŻt i que a sobre vulgui prendreâ€™ns el pĂ¨l amb lemes com â€śAra Ă©s lâ€™hora dels catalansâ€ť. Ells, com sempre, han abusat de nosaltres fins a la pornografia i ara resulta que un debat entre candidats a la presidĂ¨ncia de la Generalitat sâ€™ha de fer en una televisiĂł espanyola i en castellĂ . AixĂ˛ no Ă©s una proposta, aixĂ˛ Ă©s un insult, aixĂ˛ Ă©s escopir-nos a la cara. La condescendĂ¨ncia amb els espanyols porta sempre a mĂ©s abĂşs encara. Lâ€™error va ser no discutir-li a Montilla que Ă©s espanyol, perquĂ¨ desprĂ©s quan fa dâ€™espanyol no sabem quĂ¨ dir. Diguem-ho clar: Montilla no Ă©s catalĂ , Ă©s espanyol. La idea que de Catalunya tĂ© Montilla Ă©s Espanya. Montilla es presenta a les eleccions en missiĂł de conquesta. Montilla Ă©s un soldat enemic que ve a guanyar per la via dels vots les poques coses que els espanyols no ens han robat massacrant-nos o saquejant-nos. Montilla Ă©s lâ€™enemic perquĂ¨ Espanya Ă©s lâ€™enemic, i fins que dir aixĂ˛ es consideri racista i xenĂ˛fob la guerra la seguiran guanyant ells. Tot poble tĂ© dret a existir i per tant a defensar-se. Montilla Ă©s l'enemic, i no Ă©s cert que no hi hagi "ells" i "nosaltres".

2006-10-05T18:47:00.000+02:00

Artur, chapeau!

Aquesta mateixa tarda al arribar al despatx de lâ€™Ajuntament mâ€™he emportat una molt grata sorpresa, al veure per diferents mitjans de comunicaciĂł per internet, que lâ€™Artur Mas ha contestat a lâ€™oferta dels socialistes de fer un debat cara a cara a una televisiĂł a nivell estatal, o sigui una televisiĂł de parla castellana Ă©s clar.
Lâ€™Artur, amb lâ€™elegĂ ncia que lâ€™ha caracteritzaâ€™t sempre, lâ€™hi ha contestat que ell accepta el debat per la televisiĂł que vulgui en Montilla, perĂ˛ que ell utilitzarĂ el nostre idioma, el CatalĂ , i que en Montilla utilitzi lâ€™idioma que mĂ©s lâ€™hi convingui. FantĂ stic!

Artur, fas que cada dia estigui mĂ©s orgullĂłs de ser militant de CDC i de la JNC.

Artur, forĂ§a!!

2006-10-05T14:29:00.000+02:00

JosĂ© Montilla: El gran ilÂ·luminat

Ara que sâ€™acosten les eleccions al Parlament de Catalunya, Ă©s quan Ă©s fa mĂ©s palĂ¨s el nerviosisme de certes forces polĂtiques. El partit que segons les enquestes que van apareixen cada pocs dies, i que quedarĂ segon a aquesta cursa electoral, el PSOE-PSC, Ă©s un dâ€™ells, sobretot per el que demostra el seu cap mĂ©s visible, en aquest cas els senyor Montilla.
Fa unes setmanes enrere els del PSOE-PSC varen acceptar un debat cara a cara del seu candidat, JosĂ© Montilla, enfront el candidat de CiU, Artur Mas, perĂ˛ que lâ€™acceptarien a partir de la proclamaciĂł oficial del candidat a la PresidĂ¨ncia de la Generalitat per part de CiU, feina feta.
Dâ€™aquest compromĂs assolit per ambdues forces polĂtiques han sorgit una sĂ¨rie de condicions per part del PSOE-PSC, i entre elles hi ha una peticiĂł en ferm de que citat debat cara a cara siguin dos debats, un a una televisiĂł estatal i de parla castellana Ă©s clar, i lâ€™altre a una televisiĂł privada catalana.
Anem per parts, des de quan un debat dâ€™estricte interĂ¨s catalĂ Ă©s tĂ© que fer en una televisiĂł espanyola i en castellĂ ? Sâ€™ha begut lâ€™enteniment en Montilla, a quin paĂs viu? Que potser Ă©s un cop dâ€™efecte per atraure el seu endormiscat electorat del cinturĂł de Barcelona? No senyors, no Ă©s aixĂ˛, aixĂ no Ă©s fan les coses. I el fet de voler fer un segon debat a una televisiĂł privada de Catalunya, la veritat, potser Ă©s perquĂ¨ aixĂ la gran majoria dels ciutadans de Catalunya no puguem veure com lâ€™Artur Mas dona lliĂ§ons de polĂtica a "lâ€™alegria de lâ€™horta? Deu ni do.
Doncs hem sembla que ho porten ben clar des de el PSOE-PSC, perquĂ¨ els debats dâ€™aquest status Ă©s fan per TV3 o el 33, i Ă©s fan en la nostre llengua i en horari de mĂ xima audiĂ¨ncia. Que els socialistes tinguin un candidat que no tĂ© carisma, que no sap ni somriure, que no Ă©s proper a la gent, etc. Ă‰s problema dâ€™ells, i no dels ciutadans del nostre paĂs i de les persones que ens prenem seriosament la nostre tasca polĂtica, i el nostre servei al paĂs.
JosĂ© Montilla ha demostrat que Ă©s: un gran ilÂ·luminat.

2006-09-25T22:16:00.000+02:00

MĂ©s Tripartit? No, grĂ cies!

El 20 de desembre de 2003, Catalunya feia un pas histĂ˛ric amb lâ€™entrada dâ€™un nou executiu al Govern de la Generalitat, desprĂ©s dâ€™un acord de govern entre tres forces polĂtiques que per setena vegada consecutiva havien perdut les eleccions al Parlament, enfront la forĂ§a polĂtica que havia portat endavant el nostre paĂs en els 23 anys anteriors, ConvergĂ¨ncia i UniĂł.
Amb la incertesa de com funcionaria aquest nou executiu insĂ˛lit per a tots nosaltres, va haver-hi forĂ§a gent que va posar de manifest que un canvi de govern seria bo per el nostre paĂs, perĂ˛, tal i com van comenĂ§ar a anar les coses, en molt poc temps la truita Ă©s va tombar desprĂ©s de la famosa visita a PerpinyĂ .
Quan Ă©s governa en alguna instituciĂł, ja sigui a lâ€™Ajuntament mĂ©s petit del nostre paĂs, o en molta mĂ©s gran mesura des de el Govern de la Generalitat o des de el Parlament, ha de tenir en compte que certs "luxes" no sâ€™els pot permetre, i en aquest sentit les tres forces del Tripartit sâ€™han permĂ¨s molts "luxes" en aquests a prop de tres anys al capdavant del nostre Govern.
El nostre paĂs, Catalunya, sempre ha necessitat dâ€™un Govern amb cara i ulls, un Govern seriĂłs, i el Tripartit no ho ha estat de cap de les maneres, doncs han practicat un estil de governar nefast i totalment impropi del tarannĂ que ens fa falta. Nosaltres necessitem tirar endavant, ser constructius, no destructius, ens fa falta molta ilÂ·lusiĂł i molt bones idees, i no unes forces polĂtiques que un dia diguin blanc i lâ€™endemĂ diguin negre, no senyors, no Ă©s aixĂ˛.
Durant aquest temps, hem esdevingut la riota de tota espanya i part de mon, quan algĂş vol riure o vol passar-ho bĂ© va al cinema a veure una pelÂ·lĂcula de riure, va al circ, o a veure una bona comĂ¨dia de teatre, perĂ˛ el cas Ă©s que grĂ cies al PSOE-PSC, a ERC i a IC-Verds, aixĂ˛ ho hem viscut dia rere dia des de els mitjans de comunicaciĂł del nostre paĂs, penĂłs.
DesprĂ©s de 23 anys de bon Govern de ConvergĂ¨ncia i UniĂł a la Generalitat, amb coses mĂ©s ben fetes i dâ€™altres que Ă©s podien haver milloraâ€™t, vĂ rem aconseguir anar tirant, i anar tirant a bĂ©, i no a precari, doncs la feina ben feta no te fronteres, i aixĂ˛ Ă©s precisament el que vĂ rem aconseguir des de CiU, bon Govern, i aixĂ˛ Ă©s el que necessita el nostre paĂs.
El candidat de CiU a la PresidĂ¨ncia de la Generalitat, lâ€™Artur Mas, ha demostrat des de lâ€™oposiciĂł, tenir molt mĂ©s coneixement de Govern que tot el Tripartit junt, presentant en tot moment des de la coherĂ¨ncia i la ilÂ·lusiĂł que ens caracteritza a la gent de ConvergĂ¨ncia i UniĂł, propostes i solucions a tot el desgavell Tripartit. Sense anar mĂ©s lluny, qui va salvar el nou Estatut quan aquest Ă©s trobava a la UVI i en coma profund? Lâ€™Artur Mas, el va salvar CiU.
Lâ€™enteresa i el bon saber fer son dues virtuts que fan progressar un gran paĂs, Catalunya Ă©s un molt gran paĂs, i pot evolucionar com a tal, perĂ˛ tingues en compte que el proper 1 de novembre sols tens una soluciĂł perquĂ¨ aixĂ˛ esdevingui realitat, i aquesta soluciĂł tĂ© per nom: ConvergĂ¨ncia i UniĂł.
Lâ€™1 de novembre: O mĂ©s Tripartit, o CiU, o mal Govern o bon Govern. Pensa-ho, Catalunya tâ€™ho agrairĂ .

2006-09-21T08:23:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI.

La mateixa vella canĂ§Ăł

Cap citaciĂł, cap inculpaciĂł, cap interrogatori de la policia. El ciutadĂ Antoni FernĂˇndez TeixidĂł no ha estat ni requerit ni preguntat per la JustĂcia en cap grau ni de cap manera. I tot i aixĂ sâ€™ha vist aquests dies a les portades dâ€™alguns diaris acusat dâ€™assessorar la mĂ fia russa. He de dir per comenĂ§ar que els despatxos dâ€™assessoria no sĂłn responsables de la moral de llurs clients, i que un assessor de comunicaciĂł pot tenir de client un que en acabat mati la seva esposa sense que per aixĂ˛ lâ€™assessor sigui cĂ˛mplice de lâ€™assassinat, tal com no Ă©s sensat acusar un cuiner de negrer si al seu restaurant li dĂłna de menjar a un que desprĂ©s resulta que fa trĂ fic dâ€™esclaus. Potser ens ajudarĂ a entendre tot aquest afer que lâ€™home pretesament relacionat amb la mĂ fia russa tenia una pila dâ€™assessors: i que ni el nom del seu fiscalista, ni el nom del seu advocat, ni el nom de cap altre seu assessor que no fos Antoni FernĂˇndez TeixidĂł no han sortit als diaris. Potser sabrem mĂ©s per on va la cosa si recordem que fa un any que la policia tĂ© aquesta informaciĂł i que sâ€™ha filtrat tot just ara, a les portes dâ€™unes eleccions. Potser ens soni una mica mĂ©s la canĂ§Ăł si pensem que lâ€™exclusiva la va donar la SER. I potser la canĂ§Ăł ens acabi sonant del tot si recordem falsedats com les enquestes del David MadĂ, propagades tambĂ© en plena vigĂlia electoral amb lâ€™Ăşnica intenciĂł de desgastar lâ€™Artur Mas. Quan lâ€™esquerra es queda sense arguments recorre sempre a la destrucciĂł de les persones. La mĂ fia russa i FernĂˇndez TeixidĂł? Quin delicte, quina prova? Recordem que en tot cas, en aquest paĂs, els experts en russos sĂłn els socialistes i els comunistes. La JustĂcia no han posat en dubte en cap moment lâ€™honorabilitat del senyor Antoni FernĂˇndez TeixidĂł: nomĂ©s ho han fet els que ja saben que jugant net no guanyaran les eleccions.

2006-09-18T14:41:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI.

Catalunya en tres carĂ cters

Vicent Sanchis, Artur Mas i Joan Laporta. Tots tres tenen en comĂş la mateixa idea de Catalunya, el mateix sentiment. TambĂ© la tenacitat i el carĂ cter. SĂłn els tres lĂders mĂ©s importants que tenim els que creiem que Catalunya Ă©s una naciĂł. Les caracterĂstiques principals de tots tres sĂłn aquest sentiment patriĂ˛tic, l'enorme capacitat de treball per transformar-lo en realitat i les poques coses que n'esperen a canvi, tret que no sigui veure com la dedicaciĂł dĂłna el seu fruit. Tots tres comparteixen una honradesa diguem-ne natural, una honradesa congĂ¨nita que no els costa cap esforĂ§. El Vicent, mĂ©s que un diari, dirigeix un miracle. SĂłn ja deu anys de resistir contra la indiferĂ¨ncia de la majoria dels grans anunciants, d'algunes administracions i de molts lectors que per esnobisme o per estupidesa llegeixen diaris manifestament pitjors; contra querelles de militars i querelles d'altres imbĂ¨cils, contra la pobra comprensiĂł que de vegades els nostres propietaris donen al que l'AVUI representa. El Mas ha estat mĂ©s president des de l'oposiciĂł que Maragall des del poder, i ha dut la iniciativa del paĂs en tot moment davant la incapacitat total demostrada pels socialistes i per Esquerra Republicana. Laporta ha retornat el BarĂ§a a Catalunya i l'ha projectat al mĂłn. El BarĂ§a, el club que parla en catalĂ i que duu la senyera a la samarreta, demostra talent quan juga partits de futbol i generositat i grandesa a la gran competiciĂł de fer el mĂłn una mica millor. Ho tenim molt difĂcil, perĂ˛ tenim els millors per intentar-ho: Sanchis, Mas i Laporta. SĂłn l'elit de la naciĂł: la passiĂł, perquĂ¨ sense amor nomĂ©s hi ha burocrĂ cia; la intelÂ·ligĂ¨ncia, perquĂ¨ els paĂŻsos petits i ocupats no ens podem permetre dements que ens arruĂŻnin mĂ©s encara, i moltes hores de pencar perquĂ¨ per ganduls ja prou que paguem als espanyols.

2006-09-13T09:50:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

Torna, torna, Serrallonga

Volem que guanyi el Mas pel bĂ© de Catalunya: pel prestigi de les institucions, per tornar a tenir un paĂs sĂ˛lid, eficaĂ§, per aprofundir en la construcciĂł nacional, perquĂ¨ puguem tornar a tenir esperanĂ§a, etcĂ¨tera, etcĂ¨tera.

PerĂ˛ una de les grans emocions de l'endemĂ de Mas president serĂ veure com tots els sĂ˛rdids personatges del tripartit han de buscar feina. Torni els vestits i les corbates, Benach, que amb sou de xofer o de porter de discoteca no podrĂ pagar-los. I ja veurĂ com no li cal seguir fent dieta per aprimar-se, que ja el menĂş de 6 euros al qual haurĂ de tornar farĂ de ben segur el fet.

I tu, Saura? Ai, aquests jerseis de can Comella. Diu que pujarĂ s dos o tres diputats, perĂ˛ de cĂ rrec/mamella ja ni parlar-ne. Escolta, perquĂ¨ no vas a l'empresa privada? Segur que la teva preclara intelÂ·ligĂ¨ncia no haurĂ passat inadvertida als grans empresaris del paĂs. Saura, Francesc Baltasar, Salvador MilĂ , Joan Ridao, Xavier Vendrell, Josep Huguet, tots aquests grans senyors de les grans lliĂ§ons d'honradesa i d'eficĂ cia posats l'un davant de l'altre i en fila Ăndia per anar a demanar feina a l'empresa privada.

A veure quina empresa que es jugui els seus propis diners els posa en mans d'aquests inĂştils. A veure quin Ă©s valor de mercat de tots aquests suposats genis que havien de venir a fer-ho millor que el president Pujol i els 23 anys de ConvergĂ¨ncia. Zaragoza, Iceta, Manuela. A veure de quĂ¨ saben viure quan ja no visquin de nosaltres. A veure quin talent, a veure quina capacitat han desenvolupat durant tot aquest temps. O Montilla, esclar. Hi ha qui diu que si Montilla no entra al govern el faran un altre cop ministre. Mentida: Montilla ni serĂ president, ni entrarĂ al govern ni tornarĂ a ser ministre, i Zapatero, que ja s'ha passat per la pedra Maragall i Clos, ha obligat Montilla a aquesta mena de suĂŻcidi pĂşblic que Ă©s presentar-se a unes eleccions contra l'Artur Mas per liquidar-lo a ell tambĂ©.

Si Montilla, que gasta menys en llibres que Antonio Franco en xampĂş, que ja Ă©s dir, anĂ©s a l'empresa privada a buscar feina, de ben segur que la trobaria, perĂ˛ al magatzem. I tornaria Montilla allĂ on treballava abans de passar a viure de tots nosaltres, que Ă©s el que ha fet quasi tota la seva vida. Tornaria a les feines que pertoquen als ignorants i als operaris. I un altra cop la granota blava i el llapis a l'orella, i una altra volta els primers dissabtes de mes a tornar a fer inventari, i aquĂ les epileidis i allĂ les escombres, i aquĂ les fregidores i allĂ els minipĂmers. L'encarregat Montilla amb el pissarrĂ amunt i avall, anotant tot quant electrodomĂ¨stic falti o estigui trencat. L'encarregat Montilla, conduint el toro mecĂ nic i posant els vĂ ters al pis de dalt i els bidets al de baix. Una hora per dinar, trifĂ ssic, Ducados i donut per berenar.

Torna, torna, Serrallonga, i ja no cal que tallis els caps sinĂł simplement les nĂ˛mines dels invasors i dels incapaĂ§os. Quin gran dia per Catalunya, quan tot quant eunuc sociata (i aliats) deixin de robar. Ja s'acosta, ja Ă©s aquĂ. Mireu l'ombra de Serrallonga i "reseu l'Ăşltim crec en DĂ©u", si Ă©s que n'heu resat mai cap.

L'Ăşnic personatge del tripartit que trobarĂ lloc en una empresa privada serĂ Maragall. PerĂ˛ haurĂ de pagar en lloc de cobrar per la seva presĂ¨ncia: a la residĂ¨ncia.

2006-09-11T17:09:00.001+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI.

Volem les estrelles

ConvergĂ¨ncia basa part de la seva campanya a explicar els desastres del tripartit i a advertir que Esquerra no dubtarĂ a fer Montilla president si tĂ© la possibilitat de fer-ho. Ă‰s evident que el tripartit ha estat catastrĂ˛fic per a Catalunya i que cal explicar-ho, Ă©s evident que Carod disposa de les caracterĂstiques polĂtiques i humanes suficients per arribar a fer Montilla president, i Ă©s evident que cal advertir-ho. Entenc que ConvergĂ¨ncia demani als votants de les forces que van fer el tripartit que aquesta vegada s'ho pensin millor. PerĂ˛ pel que fa a mi, per cansament i per fĂ stic, em causa tota classe de disgustos parlar del tripartit, seguir parlant del tripartit. El debat d'un paĂs lliure no se centraria mai en aquest pack d'incapaĂ§os. El que em permet parlar de polĂtica des d'un pla moral superior Ă©s que ConvergĂ¨ncia presenta a les properes eleccions un candidat superior. I no superior a Montilla o a Carod, que nomĂ©s faltaria que no fos superior a Montilla i a Carod, sinĂł superior en general. Un lĂder d'una intelÂ·ligĂ¨ncia i d'una capacitat de treball superiors, d'una audĂ cia polĂtica superior, d'una demostrada capacitat d'interpretar quins sĂłn els interessos de Catalunya i de servir-los. SĂ˛lid, eficaĂ§, tenaĂ§. SeriĂłs, compromĂ¨s, capaĂ§. Tot i amb l'amenaĂ§a que Montilla pugui arribar a ser president, amb l'Artur Mas de candidat els catalans tenim el dret d'anar a votar no pas el mal menor sinĂł un gran president. Els paĂŻsos no es construeixen amb por sinĂł amb esperanĂ§a. Catalunya tĂ© amb Artur Mas dret a l'esperanĂ§a. Dret a parlar del futur, dret a somiar mĂ©s que a lamentar-se. Dret a esperar una Ă¨poca de celebrar victĂ˛ries i oblidar derrotes. No escriuria sobre polĂtica si no poguĂ©s dir-me: "Estimo Catalunya i estic orgullĂłs de votar ConvergĂ¨ncia". SĂłn temps per a herois catalans i volem les estrelles.

2006-09-04T14:04:00.000+02:00

Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Era mĂ©s fĂ cil disculpar-se

Et juro que quan es va saber que els sociates farien balanĂ§ dels 1.000 dies que porten governant vaig pensar que demanarien perdĂł: a Catalunya i als catalans. PerĂ˛ encara van posar-se estupendus. AixĂ˛ dels socialistes Ă©s molt fort: si desprĂ©s dels 1.000 dies de fer el ridĂcul gosen organitzar una roda de premsa per dir que sĂłn uns genis, han de tenir molt poca vergonya. Si fins i tot Diana Garrigosa s'ha donat de baixa del PSC! S'ha de ser molt inĂştil per ser tan i tan incompetent, per Bracons, per la corona d'espines, pel Carmel; per negar-se a exigir el traspĂ s de l'aeroport, pel FĂ˛rum, pel 3 per cent. S'ha de ser molt i molt i molt dolent per passar-te 23 anys a l'oposiciĂł i seguir perdent les eleccions, per arribar encabat al poder pactant amb d'altres i que el govern et caigui a trossos, per malbaratar el prestigi institucional consolidat durant els governs de ConvergĂ¨ncia i de Jordi Pujol. Et juro que quan van anunciar la roda de premsa vaig pensar que es disculparien, que abans de plegar tindrien el punt d'honor que no han tingut governant i que voldrien presentar les seves excuses als catalans. Jo, per molt menys, he demanat perdĂł moltes vegades. I no se m'ha enfonsat cap barri, i no he paralitzat tot un paĂs amb les meves estupideses, i no he fet el FĂ˛rum i sĂ, sense haver caigut mai tan baix m'he disculpat moltes vegades. Escolta, quan la fas tan grossa has de disculpar-te. Si tu has fet el tripartit has de disculpar-te. Ha de disculpar-se Maragall, han de disculpar-se Carod i Saura, i per descomptat ha de disculpar-se tambĂ© Montilla, l'arquitecte d'aquest bunyolesc despropĂ˛sit de conseqĂĽĂ¨ncies tan nefastes per als catalans. PerĂ˛ no, se'n van en fals i sense donar la cara, sense grandesa. Sol ser l'estil sociata: desprĂ©s d'espatllar tot el que han tocat tenir els collons de dir que no era culpa seva.

2006-08-30T13:03:00.000+02:00

AdĂ©u Closâ€¦ Hola Trias!

Quan vaig assabentar-me de la notĂcia no mâ€™ho podia creure, Joan Clos Ministre, una persona que ha estat incapaĂ§ de gestionar una ciutat com Deu mana, brutĂcia per tot arreu, delincuencia als carrers, obres que duren gairebĂ© una eternitat, gastar per gastar amb el FĂ˛rum de les Cultures, abandonar el malaurat barri del Carmel, etc. Doncs ara, van i el fan ministre. Fins hi tot hem va passar pel cap la famosa frase dâ€™Anthony Blake, "no le de mas vueltas, todo es producto de su imaginacion, no busque una solucion".

PerĂ˛ el cas Ă©s que aquest fet Ă©s pot donar per diverses circumstancies, una dâ€™elles intentar mantenir de totes totes lâ€™Alcaldia de Barcelona, donat que en Clos ho ha fet tant malament o mĂ©s que el Tristpartit, i aleshores hi hauria que buscar-lâ€™hi un substitut, lâ€™altre circumstancia podria ser que sâ€™ho vegin venir, que Montilla no serĂ President, i per tant tindrien que buscar-lâ€™hi un substitut, Clos per President? Hi posaria la mĂ al foc.

Els mateixos socialistes sempre han reivindicat que cal alternanĂ§a polĂtica a les institucions, oi? Doncs ja saben senyors Socialistes, deixin alternanĂ§a a lâ€™Ajuntament de Barcelona, governat per vostĂ¨s des de fa 28 anys, deixin que gent nova, preparada, amb ilÂ·lusiĂł, puguin tirar endavant Barcelona, la ciutat sâ€™ho mereix, senyors.

El que ha quedat ben clar, Ă©s que a Barcelona fa falta un canvi de debĂ˛, i aquest canvi Ă©s diu Xavier Trias, Ă©s diu ConvergĂ¨ncia i UniĂł. Barcelona necessita un Alcalde i un bon Govern que siguin mereixedors de la ciutat, que Ă©s preocupin del benestar de les persones, que mantinguin una ciutat neta i segura, que siguin capaĂ§os de projectar Barcelona cap al futur, etc.

Ara Ă©s lâ€™hora de que torni a triomfar el seny, i el fet de que Xavier Trias guanyi lâ€™Alcaldia de Barcelona seria molt positiu pels seus ciutadans, doncs Xavier Trias Ă©s una persona dâ€™una mĂ©s que reconeguda solvĂ¨ncia polĂtica, i amb un tarannĂ polĂtic impecable, i ara mĂ©s que mai toca aquest canvi tant transcendent com necessari. AdĂ©u Closâ€¦ Hola Trias!