Salvador Sostres. Article a www.salvadorsostres.com

El Macià i el Lluís

Lluís Prenafeta i Macià Alavedra són i representen l’altura política de Catalunya. Cadascun d’ells a la seva manera. Són els exemples més clars d’aquella classe política que eren empresaris d’èxit i que van entrar a la política perdent-hi diners perquè un somni prevalia. El somni de la reconstrucció nacional, de la recuperació de l’autogovern i de la llibertat. Per això m’ha semblat especialment cínic que arran de les detencions d’ahir, el president d’Esquerra, Joan Puigcercós, sortís a fer la pantomima de les mans netes i posant el seu partit d’exemple pel que fa al propi finançament. No hi ha pitjor corrupció que haver fet 2 tripartits, ni mans que puguim embrutar-se més. I que jo sàpiga, tant el senyor Puigcercós com tots els càrrecs d’Esquerra no han gaunyat mai cap sou, fora de la política, superior al que ara guanyen. Això, els que alguna vegada han guanyat algun sou fora de la política. Per tant, bromes, les imprescindibles. L’últim que va reivindicar les “mans netes” fou Carod Rovira, avui marginat pel seu propi partit i convertit en les pantumfles de José Montilla. Macià Alavedra i Lluís Prenafeta foren, doncs, aquella generositat i aquella competència, aquella tenàcitat titànica. Aquell vertiginós enfrontar-se al buit, a la profunda inestabilitat i a una Espanya que llavors mossegava amb molta més barbàrie que ara. El cop d’Estat, el cas Banca Catalana, la LOAPA. Quin dels polítics actuals hagués pogut resistir aquella ferocitat, si som incapaços de negociar un finançament que simplement no sigui il·legal?

Lluís Prenafeta organitzà durant 10 anys el dia a dia del president i de la Generalitat, i foren els 10 anys més brillants de l’era Pujol. L’eficàcia del conjunt depenia d’ell. També l’eficàcia en afers més concrets: Catalunya Ràdio i TV3 foren fruit de la seva insistència, que no del seu sectarisme: avui fins i tot li recriminem que hi hagués tants socialistes, tots aquests que molts d’ells encara hi són. Prenafeta, amb molta paciència i amb molta intel·ligència, assentà les bases d’una televisió nacional que va ser la referència meditàtica del país fins que vingueren els socialistes a carregar-se-la o a intentar-ho. De carregar-se-la no se n’han sortit, tot i que el despresigi ha estat considerable. Sort que només els queda un any i que amb una mica de sort podrem arreglar-ho. Lluís Prenafeta assentà les bases d’una televisió nacional sense que fos de partit ni tan sols d’una ideologia determinada. El mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Molts opinen, i penso que encerten fent-ho, que els 2 grans èxits del pujolisme foren aquesta tele i aquesta ràdio la gestació i la consolidació de les quals no poden explicar-se sense la gran feina feta per Lluís Prenafeta. Pel que fa a d’altres aspectes del pujolisme, la seva participació també fou fonamental. Per exemple, pel que fa a la capacitat simbòlica. Si ja la democràcia en general és una qüestió formalitat, els viatges dels presidents, i sobretot els viatges dels presidents de nacions sense Estat, encara depenen més de la càrrega simbòlica, de la intensitat iconogràfica. El president Pujol va voler que el seu primer viatge oficial fos al Vaticà. Ara que Carod es passeja amb la bandera espanyola per tot el món, i sovint acompanyat de Montilla, donant aquesta penosa imatge de Catalunya, val la pena recordar aquell primer viatge. El president Pujol va fer nit a l'ambaixada espanyola davant la Santa Seu, situada a la Piazza di Spagna. Un edifici preciós, una plaça preciosa, la gran escalinata al davant, la font, i al capdamunt l'Hotel Hassler. Bé, el cas és que ja de matí, encara a l'ambaixada, quan ja la comitiva baixava les escales per anar cap al cotxe que els havia de dur a veure el Sant Pare, el cotxe oficial que l'ambaixador Puig de la Bellacasa els cedia, el president va cridar el Lluís Prenafeta i li va ordenar: "Digues-li a l'ambaixador que tregui la bandera espanyola del cotxe que hi posarem la senyera". El Lluís, que des d'aquell primer viatge sempre que es desplaçava amb el president duia senyeres de totes les mides, tenia naturalment una banderola de cotxe preparada, i amb els segons comptats va anar a comunicar-li a l'ambaixador el desig del president. "No me jodas, Prenafeta", varen ser les paraules de resposta. Total que al final van pactar treure la bandera espanyola de l'auto però que no hi posarien la senyera. La jugada hauria pogut sortir més rodona, però val la pena que els catalans més joves sàpiguen que va haver-hi un temps en què el president de Catalunya no viatjava mai amb la bandera espanyola. Pots creure que és només una anècdota, però és una lliçó simbòlica. Després de la recepció, a l'hora de sopar, i aquí ve la lliçó política, l'ambaixador va queixar-se al president que el Lluís li hagués demanat el canvi de bandera. Sembla que la resposta presidencial fou més o menys aquesta: "Què em diu, ara? Me'n faig creus. En fi, ambaixador, no es preocupi. Coses del Prenafeta". El president Pujol tenia una agenda, i si no la tenia se la feia, i gràcies a Lluís Prenafeta fins i tot el va rebre el president dels Estats Units, Bush pare. Hi ha una anècdota d’aquest viatge. El president Pujol tenia la idea que el rebés el president dels Estats Units, i creia que això seria molt profitós per l’autoestima de Catalunya, per un cert reconeixement, etcètera. I el Lluís va començar a preparar el viatge amb aquest objectiu: i va obrir dues vies, la via diguem-ne oficial, és a dir, a través de l’ambaixada, i encabat la via que ell ja sabia que seria la que funcionaria, que era la d’arribar a acords amb un lobby o potser dos i fer feina per aquest camí, que, insisteixo, ja es veia, ja veia el Lluís que seria el que funcionaria si és que finalment n’acabava funcionant algun. De fet, quan el Lluís va telefonar al llavors ambaixador d’Espanya Julián Santamaría, aquest que ara fa enquestes per La Vanguardia i que no és res més que un vulgar cuc socialista; bé, quan Prenafeta va telefonar al Santamaría, el que Santamaría li va respondre és que allò era impensable perquè esclar, “ahora imagínate, Luis, que detrás de Pujol vienen los presidentes de las demás autonomías: ¡no acabaríamos nunca!” (s'ha de ser miserable, no?). Li prometé que de tota manera ho intentaria, però era la promesa d’un espanyol socialista i el Lluís ja era prou gran per saber el valor que aquestes promeses tenen.Va ser així que el viatge va començar sense la cita entre els presidents confirmada però, per entendre’ns, amb la criatura ben encarada. Em sembla que va ser la darrera nit que la comitiva catalana s’estava a Washington que per fi telefonen al Lluís i li diuen que la trobada està conformada i el Lluís ho comunica al president i el president li dóna l’ordre que n’informi l’ambaixador espanyol. I esclar, el Lluís sabia com era el tal Santamaría, de fet el Lluís sabia com de bèstia i les bestieses que pot arribar a fer un espanyol, qualsevol espanyol, i es va prendre per tant el seu temps per informar-ne l’ambaixador. Era millor així que arriscar-se a contramaniobres i a interferències. Es va prendre tant de temps que quan l’endemà de matí esmorzaven una hora o una hora i mitja abans d’acudir a la cita, esmorzaven a l’hotel, el president va demanar-li al Lluís si ja havia informat l’ambaixador que Bush els anava a rebre i el Lluís va haver de buscar una fórmula neutra per respondre sense mentir i segurament li va dir alguna cosa així com “no pateixis, president” i quan ja el president havia pujat al cotxe que l’havia de dur a la Casa Blanca, el Lluís va fer un a part amb l’ambaixador i li va comunicar que el president dels Estats Units rebria el president de Catalunya. I l’ambaixador espanyol, foll d’ira, va agafar el Lluís per les solapes de l’americana i li va dir: “Luis, eres un hijo de puta”, i el Lluís se’l va treure de sobre com va poder, va pujar al cotxe al costat del president i va ser així que fou possible la trobada històrica. He volgut recuperar aquestes dues escenes ja explicades perquè s’entengui que estem parlant d’algú que va fer tot el que va poder per situar Catalunya al món, per fer som si fóssim, i encara que especialment el president Pujol i també els seus governs foren sempre contraris a proclamar-se independentistes, no hi ha hagut cap tripartit que hagi dut més enllà els límits i la dignitat i la projecció internacional de Catalunya. Ni amb el prestigi, naturalment, que ells ho feren.

Macià Alavedra representa la dignitat de l’exili i la grandesa gestual de la nació. Un poble tan sumament groller com Catalunya necessitava algú que conegués i exercités la gesticulació imperial. Macià Alavedra és la gesticulació de Catalunya, la retòrica que tota nació necessita per resultar creïble. Més enllà de la seva vida exemplar i de les seves indiscutibles condicions intel·lectuals i polítiques, Macià Alavedra representa el prestigi que totes les nacions importants exhibeixen a la seva manera: i així el prestigi del Regne Unit és la reina i el de França ho fou en certa manera De Gaulle. En temps especialment grisos i estrafets, quan Macià Alavedra viatja és el govern de la Generalitat a l'exili, i tal com el seu pare i Pau Casals, a l'exili, foren la Catalunya que no es rendia a la misèria del franquisme, Macià Alavedra representa avui la Catalunya que no sucumbeix a la mediocritat infinita dels seus governants. Vull dir que jo he estat amb el Macià dinant a L'Ambroisie, i en aquell moment, mirant-lo i sentint-lo parlar, érem un país lliure. El blanc dels cabells del Macià no sembla el resultat de cap pèrdua sinó el color original, primerenc. Els cabells del Macià Alavedra. Rínxols de civilització, des de la mítica imatge de senador romà fins als despatxos on se signà el final de la Segona Guerra. Els cabells del Macià són la part de Barcelona que més ens acosta a Europa. Enyor de la república, però no pas en el sentit antimonàrquic sinó dels valors que s'ensenyen a l'escola pública francesa. Aquell dia de L'Ambroisie vaig arribar abans de l'hora al restaurant per advertir-li al cap de sala que vindria acompanyat del conseller d'Economia de Catalunya. Eren 4 i entraren junts, però només a ell Pierre Le Moullac li digué: "Bon jour, monsieur le ministre". Els cabells del Macià són l'última solemnitat d'una nació que ha perdut totes les guerres. Un manual del refinament perquè n'aprenguin els joves cadells del nou segle. Sempre tan nets, sempre tan blancs, el seu pare escrigué el poema El Pessebre i Pau Casals el musicà. La seva mare morí fa poc, amb més de 100 anys, i quan l'assistenta de Benestar Social venia a fer-li la visita rutinària, amb les preguntes humiliants que de vegades es fa a la gent gran per saber si rutllen, la senyora Alavedra reptava l'assistenta a un joc de preguntes històriques i sempre guanyava ella. Els cabells del Macià fan que a França li diguin ministre però davant de sa mare sempre semblava un fill amb els deures acabats de fer. Els cabells del Macià són la grandesa que no s'avergonyeix de la tendresa, la cortesia que no li cal menysprear per afirmar-se. De Roma fins a la república. Rínxols de civilització, totes les guerres perdudes. I encara el blanc orgull al vent, l'última solemnitat de Catalunya.

I tu tens tot això i ets tot això i estem parlant d’aquests dos gegants i resulta que ve Garzón a detenir-los per no sé quines inversions, encara indemostrades, amb diner negre. Si aquest país tingués una mica de dignitat s’hagués alçat per prendre el calabós i alliberar-los. Però mentre ens anem comportant com rates, Espanya en té prou d’una escombra per espantar-nos.