Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Els de la humilitat

Tard o d'hora sempre apareixen: són els de la humilitat, com un rebot o una nostàlgia. És un dels finals de trajecte més patètics que he conegut mai. Els que quan ja se senten indefensos i acorralats, posats davant de l'evidència de la seva mentida i del seu fracàs, et reclamen humilitat. Al Mas li diuen arrogant els analfabets i els incompetents quan no saben com respondre-li. Al David Madí també li reclamen humilitat, sobretot els baixets. Els baixets en el sentit de l'estatura, i els baixets del Baix Llobregat. Solen tenir, tots ells, molta mala consciència: me n'adono sobretot ara que m'he casat. Parles de la idea de compromís, i d'aquests temps frívols en què ningú no hi creu, i en totes les converses hi ha algú que, amb molta ira, et diu que hauries de tenir una mica més d'humilitat. Passa el mateix que amb el David i el Mas, que mires qui et parla i sol ser un divorciat. No sé com ens acabarà anant la vida. El que sí sé és que a la meva edat i la nostra era, i amb tot el detall i tot el temps de què disposes per conèixer la teva noia, si et cases i, sense que res de molt gros no passi, et divorcies, no és només una circumstància sinó un fracàs. I tal com el Mas no és arrogant per ser el millor, i la humilitat l'ha de tenir l'analfabet per aprendre a escriure i l'incompetent per aprendre a governar; el matrimoni és sagrat i no és de cap arrogància aspirar a servir-lo lluminosament, ni no relativitzar-lo perquè n'hi ha que fracassaren i també tu podries fracassar. Que la humilitat la tinguin aquests que, amb l'excusa que troben la felicitat dins seu, només són capaços de repartir agror i desesperança, molt pessimisme al seu voltant. No hi ha arrogància més menyspreable que la de pretendre alliçonar instal·lat en el fracàs total.