Jordi Pujol. Article a l'AVUI

No m'abstindré  ni votaré en blanc

Unes eleccions són sempre un gran exercici de responsabilitat. Que es fa votant, no abstenint-se. L’abstenció equival a renunciar a una part de la pròpia naturalesa de ciutadà, a la capacitat d’incidir en el bon funcionament de la societat, fins i tot a la capacitat de vetllar pels propis interessos. L’abstenció es pot explicar o bé per desinterès per l’interès general –i per tant per dèficit de consciència cívica–, o bé per motius menys criticables però també negatius: per cansament, per enuig o per desànim i renúncia. És a dir, per arguments com “no val la pena” o “no hi ha res a fer”. En qualsevol cas per renúncia i dimissió.

És veritat que el vot en blanc té un altre significat. No significa rebuig a exercir el dret, i en un cert sentit el deure cívic de votar, sinó una manifestació, en general, de desacord i de falta de confiança. Que de vegades es pot entendre. Que en la situació actual del país es pot entendre. Però que no aporta res, que no ajuda a superar la situació de desconcert que hi ha. I si com és de suposar aquest acte de reprovació es produeix sobretot entre la gent a qui més dol la situació actual pel que representa de menysteniment i de perjudici envers Catalunya i els drets i interessos dels catalans, el vot en blanc, indirectament però efectivament, jugarà a favor d’aquelles forces polítiques que durant els darrers quatre anys han actuat en termes o bé de desvetllar hostilitat contra Catalunya o d’incomplir els seus compromisos econòmics i polítics envers el nostre país o que de Catalunya els hagi interessat no tant el seu govern com la seva utilitat com a munició en la confrontació política i electoral. A Catalunya i a tot Espanya.

I a això, repeteixo, hi podria contribuir una proporció alta de vot en blanc.

Hi ha gent a casa nostra tocada per una certa decepció. S’entén. Però el país té recursos humans i econòmics, tècnics i culturals, socials i espirituals per remuntar la situació. Però no a través de la dimissió o de l’abandó. Cal que hi pugui haver gent a Madrid i a Catalunya que segueixi tenint la defensa del nostre país com un objectiu prioritari. I a les enquestes que aquests dies surten a tants diaris, tot i ser crítiques amb pràcticament tothom –també amb els partits catalanistes–, deixen clar que la gent continua creient que segueixen essent ells els més disposats a defensar Catalunya. I els més capaços.

És per tot això que de la manera menys partidista possible –pensant més en l’interès del país que en cap altra cosa– crec obligat deixar ben clar que el 9-M no m’abstindré. Ni votaré en blanc. Entenc les raons dels qui ho defensen però crec que és un gran error. Un greu error. I que cal deixar de banda el mal humor, el desànim i fins i tot potser la ràbia. Catalunya no necessita un vot testimonial o de lliçó de maneres. Catalunya necessita un vot que pugui ser utilitzat al servei dels seus interessos i del respecte que se li deu.