Salvador Sostres. Article a l'AVUI

Catalunya túning

Ja deuen saber que tunejar un cotxe vol dir modificar-li els alerons , el para-xocs, les llantes i la carrosseria en general per a fer-lo més vistós i exagerat. Forma part dels rictus del que en podríem dir l’estètica d’extraradi. Catalunya practica justament l’estètica contrària. Si aquests nois del túning converteixen un cotxe discret en una mona de Pàsqua perquè tothom el miri, el bon català es compra un Porsche o un Ferrari i sotmet el cotxe a tota mena de retocs perquè no sembli que és de marca tan cara. Catalunya té una moral que s’avergonyeix de les seves possibilitats, l’atàvica por de xutar a porta i el terror atroç pel fracàs. Els herois del Barça, per exemple, han estat sempre migcampistes i defenses, i així tenim Guardiola, Xavi, Puyol o Migueli però no tenim cap gran davanter centre. Els personatges més rics de la política catalana són d’esquerra, com els Maragall, els Nadal, Narcís Serra, etcètera, i fins i tot d’extrema esquerra i coses pitjors, com els Saura/Mayol i per descomptat l’il·lustre Rafael Ribó: i són d’esquerra també perquè no es noti, és el túning moral. No és ni tan sols hipocresia: és pura misèria estructural, genètica. Va haver de ser un holandès qui ens ensenyés a xutar a porta i a sentir-nos orgullosos de ser campions i un banquer de classe mitjana qui per fortuna derrotés els plantejaments protocomunistes i d’autogestió que durant la Transició defensaven personatges tan rics i tan sòrdids com Joan Reventós. El “què diran” s’ha imposat per damunt de qualsevol altre precepte, i la tendència retràctil ha estat sempre la nostra tendència: tornar-li la pilota al porter per por de xutar fora. I aquí estem, dissimulant. Lamentant-nos de les oportunitats perdudes però arrencant-li l’estrella al Mercedes perquè no es noti que és tan car.